El maridet i el burro
L’experiència ens ensenya que hi ha coses a la vida que, per més que s’hi lluiti, no tenen remei. Si, a més, la saviesa popular els hi ha donat el vist i plau, cal ser conscient que costarà Deu i ajuda desfer l’entrellat.
Així mateix, hi ha objectes que sempre han anat associats i complementaris en les seves funcions i això no hi ha qui ho canviï. El pany i la clau, el morter i la mà de morter… Com els objectes que avui m’agradaria comentar-vos. Encara que a desgrat meu ja que en aquest cas el nom no fa la cosa. Espero que estareu d’acord amb mi.
A hores d’ara son estris essencialment decoratius, gràcies a les modernitats que incorporen les noves llars, i han estat superats per la tècnica i els avenços energètics. Estic referint-me a un objecte amb un nom d’entrada equívoc, com és el burro o burret. Actualment no imagino a ningú que em comprengués quan li demanés… Passa’m el burro! Per a ser complerta l’associació li manca encara l’altre objecte que, amb tot el dolor del meu cor te un nom que no m’agrada, però això no ho puc canviar: El maridet. Us imagineu demanant a algú… Passa’m el maridet !
Vet aquí la perversió. I com pot ser que un maridet vagi associat a un burro o a l’inrevés? Vull pensar que no és una qüestió de misàndria, sinó una casualitat de lèxic, això si, desafortunada. Però es clar, si us ho estic explicant, és perquè al museu n’hi ha i n’hi ha més d’un que tenen una funció claríssima que ara us explicaré.
El burro o burret és la forma com en diuen a un objecte fet habitualment de fusta, amb una estructura que recorda a un trineu amb les pales planes i estretes. Així doncs queda, entre la plataforma que hi ha a sobre i la de sota un espai, d’uns 30 centímetres d’alçada que en la base te una planxa metàl·lica amb la funció de contenir un altre objecte: El maridet. Pels que no sabeu que és un maridet ( i m’estalvio l’acudit fàcil…) us diré que és un objecte de terrissa, de forma semblant a una olla, amb forats laterals, que s’usa per posar-hi brases roents de carbó al seu interior. I això es diposita a la part inferior del burro per col·locar-ho entre els llençols del llit i escalfar-los, en les fredes nits d’hivern a pagès. Com ho van fer posteriorment les bosses d’aigua calenta.
Coneixem l’existència d’aquesta forma d’escalfament a Catalunya, a la Cerdanya i l’Empordà concretament, i també al Ripollès on s’usava una cistella – també anomenada burro – amb una nansa longitudinal i tres de transversals i on es col·locava el maridet al seu interior.
Fa la feina d’escalfallits com els que anys enrere van estar de moda en la decoració d’espais rurals, però en una versió molt menys sofisticada. El burro, evita que l’excessiu escalf del maridet – no, no m’agrada el que esteu pensant … – tingui contacte directe amb els llençols, pugui cremar-los o fer-los malbé i a més tingui una major superfície per escalfar.
Quanta literatura podria generar aquest conjunt d’objectes! No tant pel burro que també, pobre, si no pel maridet de marres que està predestinat només a donar escalfor al llit. Potser podríem deixar-ho aquí mateix, perquè veig que el tema s’està escalfant massa. Per sort, aquests objectes ja son peces de museu…
