La campaneta de combregar

La memòria de vegades ens fa algun que altre giravolt i arracona del nostre record situacions quotidianes. Tenim una irrefrenable facilitat a adaptar-nos a situacions noves – de fet l’ésser humà és un mestre de l’adaptació al medi -, i els nostres hàbits, se’n van en orris en un tres i no res. Situacions que durant segles es repeteixen diàriament, per un canvi d’hàbits i costums desapareixen ràpidament.

És el cas dels baladrers. Qui se’n recorda d’aquests personatges? Es més… gaire gent sap qui eren els baladrers, tan quotidians com eren? De petit, me n’havia fet un fart de sentir-los des de casa anunciant-se pels carrers : el que venia escombres, l’“esquilador” de cavalls o gossos, el que arranjava paelles, en recordo també que venien estilogràfiques… “Estilograaaaáficas Ciros“, “Estilograaaaáficas Ciros“, deien als anys cinquanta pel barri de Ribera, a Barcelona. De fet, al nostre país, el carrer ha estat un lloc de relació social de màxima rellevància.

A més dels baladrers que amb la seva pròpia veu anunciaven i oferien els seus productes, oficis o serveis, hi havia, aquells que també amb el so, un so característic per a cadascú, feien el mateix. Com si fos ara mateix recordo l’esquilador, que feia sonar les seves tisores, obrint-les i tancant-les ràpidament (xic-xic…, xic-xic…); l’estanya-paielles, picant-ne una amb un martellet, l’esmolet, a peu amb el seu carretó tocant la siringa, el drapaire en un carro tirat per un mul, picant una rodona de ferro amb un altre tros de ferro…i com no? l’escombriaire anunciant la seva presència amb una trompeta o el sereno, que amb unes picades de bastó al terra de llambordes en plena nit i un allargassat ¡Vaaaaaaa! responia a la picada de mans d’algun veí per obrir algun portal.

Els serenos ja no existeixen a Barcelona des de l’any 1976. Potser això ens ha estalviat el que presumiblement hauria succeït actualment: la seva extinció per causa de la denúncia d’algun veí degut a que no podia dormir. Com està passant amb les campanes…N’hi ha prou amb un exemple: Al poble de Sant Mori, a Girona… “Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha ordenat que les campanes de l’església de Sant Mori no toquin entre les dotze de la nit i les vuit del matí. El propietari d’un establiment turístic veí entenia que aquest so molestava el descans dels seus clients.” Això és una sentència de juliol de 2011. Ja ho veieu…

L’objecte que us comento avui però, està enmig dels sons de baladrers i de les campanes perquè vull parlar-vos de la campaneta de combregar. Per descomptat són objectes que tenim al museu i l’he escollit potser perquè el subconscient em traeix amb algún record dels racons de la meva memòria. Però el cas és que l’he escollit sobretot perquè és un instrument que, emprat des del s XII, el sol fet de sentir-lo donava un sentit molt especial a cadascuna de les ocasions en que era present.

Jo, que soc un descregut, no m’imagino arribant a l’èxtasi en sentir-la però tinc el convenciment que pocs objectes sonors transmeten la solemnitat, la severitat i el respecte en els actes on hi és present.
Potser ara us preguntareu… com és que al Museu Etnològic hi ha campanetes de combregar? Doncs per la mateixa raó que hi tenim objectes relacionats amb l’islam, o amb el judaisme, l’hinduisme, el budisme, el sintoisme, l’animisme, el cristianisme ortodox…, amb les creences en general dels cinc continents: perquè formen part de la vida de les persones.

Els que ja comencem a tenir una edat, segur que recordem que quan ens duien a missa de petits hi havia uns moments en que un personatge, que de vegades era amic nostre – l’escolanet -, la feia sonar una o diverses vegades segons era el moment. I el paio no s’equivocava mai!

Diferent era en les ocasions on se sentia la campaneta de combregar fora de la parròquia. La literatura en va plena de relats en que hom sentia la campaneta pel carrer. Perquè això volia dir que algú estava malalt, molt malalt i un seguici format per un escolà amb la creu, un altre amb una ombrel·la sota la qual anava el capellà i un escolà tocant la campaneta, anaven a donar l’últim consol al moribund.

Aquest esdeveniment, causava gran respecte a tothom i en sentir passar el seguici amb la campaneta s’agenollaven i, si duien barret, es descobrien. Dels portals per on passaven, sortien les veïnes amb la palmatòria encesa i s’agenollaven en senyal de respecte. Tal era l’impacte que causava.

En un document de Gracies i Indulgencies de la Confraria del Cos Preciós de Jesucrist Sagramentat de Girona, l’any 1565, queda constància del següent paràgraf:

“Item, vol fa Santedat, que los que acompanyaràn lo Santiffim Sagrament del Cos precios de Jefu-Christ, quan lo aportaran als malalts, guayan dos cents anys de verdadera indulgencia; y los que no podran anar, enviant una perfona de la cafa ab llum encès, guanyaran com fi perfonalment hi anaffen; y açó en qualfevol Parroquia que fia, y ahont fe vulla. Item, vol que totas las Donas tingan aqueft privilegi, que quant fentiran la campaneta del combregar, dins de fas cafas mateixas, agenolladas en terra, ab la major devoció que podràn, dient un Pare nostre, y Ave Maria, guanyan tant com fi personalment lo acompanyaffen.”

Ara, gairebé no hi ha escolanets, ni els malalts son habitualment a casa, ni el capellà surt de la parròquia amb el seguici del Viàtic pel carrer, ni sona la campaneta de combregar. Un altre so desaparegut…

Pel que fa a la procedència de les campanetes de combregar del museu, formen  part d’aquells objectes que encara son un misteri i potser caldrà esperar un temps a resoldre’l. Tot arribarà…ja en tenim experiència!