La Donya

El 20 de novembre de 2010 va néixer a Mendoza, a l’Argentina, la cobla “La Donya”, una formació musical creada en el sí de l’Agrupació Cultural Catalana d’aquesta ciutat que es va estrenar públicament durant l’acte de celebració del vint-i-tresè aniversari de l’esmentada entitat. El conjunt s’havia creat un parell de mesos abans sota l’impuls de Brian Hall, que n’exerceix encara la direcció.

Segons llegim en el blog CREUANT del bon amic Albert Font-Tarrés, en la seva formació inicial la “cobla argentina” es presentava amb notoris canvis d’instruments: en lloc de flabiol, una flauta; el paper dels dos tibles l’interpretaven sengles saxòfons soprans: en el lloc de les tenores, dos saxòfons alts; i els fiscorns éren substituïts per un saxòfon tenor i un baríton.

Al llarg d’aquests quasi dos anys, la formació ha anat actuant diverses vegades i aquesta setmana, concretament el passat dijous, dia 7, ho ha fet en l’acte de cloenda d’unes classes magistrals cursades pel clarinetista xec Milan Rericha. No sabem si és per aquest motiu però en vídeos posteriors (al Youtube n’hi ha una pila) hem vist la formació un xic modificada: la flauta que feia de flabiol ara pot ser un flautí, que a més, en lloc de tamborí percudeix un “cajón”; tibles i tenores són ara clarinets; i el saxòfon baríton que feia de segon fiscorn és ara un altre saxòfon tenor.

Hom podrà dir: això no és una cobla. I segurament tindrà raó. Però a mi em sembla una iniciativa genial. I crec que sí que cal considerar-la una cobla. “La donya” no té instruments tradicionals catalans, però respecta absolutament l’essència d’una cobla: pel seu repertori, que combina els clàssics com Morera o Pep Ventura amb autors actuals i que interpreta també obres lliures amb la cançó tradicional com a protagonista: i per la seva col·locació a l’escenari, respectant la situació dels instruments originals i projectant timbres i tessitures amb el mateix sistema que el nostre conjunt autòcton original.

“La Donya” toca música catalana. “La Donya”, des d’aquesta Associació Cultural Catalana de Mendoza, projecta Catalunya i el seu art musical amb els seus mitjans, els que té, però amb una dignitat i amb una fidelitat admirables.

“La Donya”, i altres conjunts semblants que es podrien formar arreu del món, haurien de tenir a l’abast la música per a cobla, per que la puguin adaptar als seus mitjans. Quantes obres no s’han escrit originalment per uns o altres instruments i després s’han interpretat amb altres formacions. Estic segur que qualsevol músic d’arreu del planeta que pugui tenir a les mans la partitura de “Recordant Vic”, del mestre Joaquim Serra, només per posar un exemple, es deliria per poder-la interpretar, amb els mitjans que tingués a l’abast.

Tenim un patrimoni musical impressionant. La cobla ens l’ha regalat al llarg de quasi dos-cents anys d’història. Però no podem ser egoistes. No ens convé. Deixem que la resta del món en gaudeixi i l’admiri. És una manera perfecte de donar-nos a conèixer. Us imagineu “Juny” interpretat per una orquestra de xilòfons i marimbes? O “L’Empordà” per una Brass-band d’una universitat americana? I la “Bona festa” per una tuna?. Canviaria el so, potser el caràcter, però no l’essència que, en definitiva, és l’obra mateixa.

I ja ho va dir el profeta: “per les seves obres els coneixereu”.
—————————————————————————–
Aquí teniu un parell de videos del Youtube. En podeu trobar molts més.

El primer del debut, l’any 2010.

El segon de l’actuació de Sant Jordi d’enguany, amb una particular versió d’un clàssic d’Enric Morera: “La festa major”.