Ironies del destí
Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Vivim envoltats de gent. Som, segons els càlculs dels experts en la matèria, uns 7 mil milions d’habitants! (Déu n’hi do, si avui vénen a sopar tots a casa haurem de fer amb la Montserrat torns al menjador) Ara bé, si algun de tota aquesta tropa, per dir un supòsit contrari, somia poder campar-la sol per allà on li passi per la barretina, ho tindrà, depèn de quins racons del planeta busqui, força complicat. Tret que, és clar, es compri una illa deshabitada i s’hi perdi.
Però, l’essència de la xerrameca d’avui pretén endinsar-se en el complicat que resulta a voltes la convivència entre humans. No sempre són fàcils. Per molt tolerants que vulguem ser tots plegats, quan algú o altre altera els nostres espais vitals; malament rai, salten les alarmes. Veureu, tingueu un aprenent de violoncel a l’altre costat de l’envà; que no us passi res! o, un dentista que es guanya el sou foradant amb el filaberquí queixals per empastar. Mira, mentre els sorolls siguin en horaris raonables, aguantes. I, les olors? Diguem que també n’hi ha de tolerables. Traieu el nas pels celoberts dels edificis i ensumeu el tuf de sofregits… depèn de quines propostes, segur que hi sucaríem pa. Ara, en el terreny industrial, la cosa s’enfila.
El Quimet de cal Faixes com a ofici té el de pintor de brotxa i, per a veïna al costat del taller, hi tenia una senyora d’avançada edat que cada vegada que detectava que en el magatzem vernissaven mobles es queixava perquè deia que les pestilències químiques li entraven per les portes i finestres de la llar. Tossia, s’ofegava, plorava d’ulls… L’empresari, regla en mà, complia amb totes les normatives de seguretat existents. Les comandes professionals les pintava dins d’una habitació hermètica amb sistemes de retenció de gasos contaminats; però, acabaven resultant insuficients per la iaiona que d’una hora lluny els detectava.
Coses de la vida, morí d’un mal de panxa en un hospital a la capital. De retorn la comitiva mortuòria cap al poble, els familiars patiren una retenció a la carretera. No existia el tanatori i el conductor del cotxe de morts, en trobar tancada la casa, demanà per descarregar per uns instants el fèretre al taller del Quimet de cal Faixes. La veïna no es queixà de les pudors.
Una abraçada ben forta… i fins a la propera!
