Sonalls

Us posaré un repte, un altre repte. Ara, posant a prova la vostra memòria amb la seguretat de que en una juguesca la guanyaria jo (perdoneu-me, va, no ho faré més…). Com gairebé sempre, us explico un objecte del museu amb una mica de truc i amb la intenció de sorprendre-us. I de que vingueu al museu.
Aquesta vegada, ja us n’adonareu, es un objecte que quan l’hem tingut a les mans no li hem donat cap importància.

Per que la nostra memòria és complexa i sovint som incapaços de recordar determinades coses. Tot i els cent mil milions de neurones que aproximadament té el nostre cervell. La memòria. Entre moltes d’altres aquesta és una de les tasques que procurem fer des dels museus d’etnologia o d’etnografia: recuperar, entendre i interpretar la memòria (la nostra i la dels qui ens envolten) a través dels objectes que conservem.

Per què…, gairebé segur que tothom hem tingut un objecte del tipus que us comentaré, però també amb tota seguretat ningú s’en recorda del seu propi. O es que…algú s’en-recorda del seu sonall, del seu zing-zing? Del que tenia a les mans, feia sonar i escoltava quan era al bressol? I… segur que us el miràveu, eh? Que se n’ha fet del nostre sonall? Sempre pot haver algú que, per decisió dels seus pares el tingui guardat en un racó com a record d’infantesa però… segur que sou la gran excepció.

Objecte tan antic com la mateixa humanitat, n’hi ha hagut i n’hi ha de formes, materials, èpoques i procedències ben diferents, fins i tot n’hi deu haver de digitals ( o… potser encara no?). Probablement n’hem regalat a algun nadó i també amb seguretat n’hem vist “de tots colors”. Però del nostre, del que teníem de petits, ningú s’en recorda. I no serà pas per que no l’utilitzessim durant força temps! Usat també al llarg de la història com a instrument religiós, els agitaven en moments de celebració per tal d’espantar els mals esperits, als naixements, casaments, morts, etc. En alguns llocs encara es col·loca un cascavell de plata prop del nadó.

Degut a la seva popularitat, a la Castella del segle XVII van haver de fixar-ne el preu com si fos un article de primera necessitat, mitjançant una pragmàtica. Deia la Pragmàtica de Tasas de 1680: “Un sonajéro para niños ocho maravedís”.

Seria injust que us parlés només d’un dels sonalls o zing-zings que hi ha al Museu Etnològic de Barcelona. No tenim tots els sonalls que existeixen des dels inicis de la humanitat, això és impossible. Però en tenim una bona colla d’exemplars ben diferents, de diferents procedències i tots sonen diferent també. I, hem pogut constatar que un sonall fet de palla trenada amb pedretes dintre, recollit als anys 40 per Ramón Violant conservador del museu, s’està tornant a fer amb la mateixa tècnica i materials per part dels artesans cistellers d’ara mateix a Catalunya. Els usos i els materials en aquest cas reviuen, malgrat la modernitat i la tecnologia que ens envolta. Potser no estem tan tecnificats com crèiem!