Cant improvisat? I això què és?

Quan sentim que es farà una trobada de glosa, de cant improvisat, ens podem preguntar què és? En un seguit d’intervencions anirem aclarint de què es tracta, com es fa, d’on parteix, qui ho fa i tot el que envolta el món de la cançó improvisada.

Es tracta de cantar, sobre una melodia ja establerta, una lletra, un text que no havia estat creat abans i que es fa per a aquell moment precís. La persona, una de sola, crea uns versos per ser cantats amb la melodia que en aquell moment o lloc és avinent, és la pròpia o que s’ha pactat amb els participants. Hi ha diverses melodies (ja les anirem explicant) que han servit i serveixen per a improvisar o glosar. Glosar és el mot emprat a bona part dels llocs on aquesta activitat s’ha mantingut viva. També s’anomenen corrandes i qui compon una lletra i la canta serà el corrandista.

Qui canta? -ens preguntem. Canta qui vol, qui en sap, qui s’ha preparat per fer-ho, qui despunta i és reconegut. En d’altres moments passats, es feia segons diverses funcions: passar-s’ho bé, criticar qui fos criticable, lloar qui s’ho mereixés, recaptar diners per a una finalitat coneguda per la societat que acollia l’activitat.

Què canta, el corrandista? Canta segons la situació del moment. Per exemple, si es tracta de lloar una persona, una noia que troba bonica, una parella que s’ha casat, que pensa fer-ho, que ha tingut un fill, o bé, un fet social que tothom coneix, un problema al poble o comunitat, la crítica a un personatge públic, una situació viscuda per tots… Hi pot haver un conjunt de situacions ben diverses. Es tracta d’un acte social, conegut i valorat.

Com s’ho fa per dir un vers sobre la marxa? Doncs, el corrandista coneix un patró al qual s’adapta per fer el vers improvisat, es prepara i “s’entrena”. La base és la construcció d’una estrofa de quatre versos. Hi ha d’altres patrons. Cada vers té set síl·labes, comptades a la catalana, això vol dir comptant fins a l’última síl·laba tònica. Hi ha un munt de cançons populars que tenen aquest patró: “Quan jo n’era petitet/ festejava i presumia/ espardenya blanca al peu/ i mocador a la falsia”. La Cançó del Lladre segueix exactament aquest patró. I així tantes d’altres… Si us fixeu el 2n vers i el 4t rimen (presumia i falsia), doncs ja està! El patró és aquest. I ja el complicarem a partir d’aquí.

Sí, però… com pensa el que ha de dir i li rima, i fa gràcia…? L’improvisador sap la idea que vol comunicar i es guarda l’efecte sorpresa per al darrer vers. Llavors, busca què rima amb el darrer mot d’aquest vers per posar la mateixa rima al segon, i el primer vers i el tercer, si li caben dins la tonada que vol cantar, ja aniran bé. Per exemple, volem dir que “Fes ta festa és divertit“, serà el 4t vers. I què rima amb divertit? Per exemple: servit, polit, dormit, convit, avorrit… Som-hi! “Ara jo us explicaré/ no serà gens avorrit/ com es fa una bona glosa/ a ‘Fes ta festa’ és divertit!”  Bé, podreu anar practicant amb una tonada per no comptar síl·labes amb els dits, que no queda gens bonic i si esteu tocant una guitarra o un acordió no podreu pas fer-ho!