El cant improvisat al món: on es fa?
Som els únics que fem cant improvisat, als Països Catalans? La resposta és rotundament no!
Diríem que és una pràctica que es troba arreu del món. Si mirem els veïns més propers, cal parlar dels bascos (els bertsolaris), dels murcians, dels canaris… En diferents modalitats, o sigui, amb versadors, amb cantadors, amb músics, sense músics, en tots aquests llocs es realitza l’activitat de cantar improvisant el text.
Al País Basc, els bertsolaris tenen un gran reconeixement popular, omplen pavellons esportius, es lloguen a les sobretaules de les societats gastronòmiques, en actes públics, en fets vitals familiars… El públic comprèn tot el ventall d’edats. A les escoles, se’n fan tallers, es creen materials didàctics, s’institueixen grups de pràctica i els bertsolaris tenen una certa presència als mitjans audiovisuals com la ràdio i la televisió. Els temes que tracten són diversos, s’acostuma a fer en forma de combat. Són un sistema alternatiu als circuits de comunicació. Les cançons o melodies són diverses, es construeixen les estrofes que tenen unes formes molt precises. S’acostumen a cantar sense acompanyament musical.
A d’altres llocs de la península ibèrica, podem parlar dels murcians. S’anomenen trovos i els cantadors troveros. Acostumen a tenir la persona que fa els versos i els dicta al que canta. S’acompanyen amb instruments, la guitarra principalment. A Galícia, Andalusia, Castella també hi ha casos de cant improvisat a l’estil dels que hem descrit. A les Canàries, s’acompanyen de guitarra i llaüt i s’anomenen versadores.
Al Mediterrani, hi ha altres casos recollits i estudiats de cant improvisat: a Malta, a Còrsega, a Itàlia, a Grècia, a Croàcia, al nord d’Àfrica…
A Sud-amèrica, tenim diversos exemples de cant improvisat. Parlem de payador a l’Argentina, Uriguai i Xile, de topadas a Mèxic, de contrapunto al Perú, de porfías al Carib. A Cuba, sobresurt un improvisador notable, Alexis Díaz, “Pimienta”, i el fenomen s’anomena repentismo com al Brasil. I així podríem anar citant altres llocs del món.
En conclusió, el fenomen d’improvisar al moment uns versos i cantar-los és un fenomen estès arreu i que ha tingut i té força encara en molts llocs. Sempre es troben les constants de ser una veu que diu de forma poètica un pensament que ha construït al moment.
Sempre penso en l’escena del Cyrano, quan l’enamorat jove és poc destre i el Cyrano li dicta els versos que cantarà a la bella, que l’escolta des de dalt del balcó. No deixa de ser un cas de poesia oral improvisada. I ho fa aquell que en sap.
