Ara toca esmolar l’eina

Això ja no té aturador. La convocatòria d’eleccions per part del President Mas ha deixat anar el carro dels trons i a partir d’aquest moment en sentirem de tots colors, de totes les mides i des de totes les perspectives possibles.

Ara per ara, n’hi ha uns que proposen, que donen la paraula al poble (en aquest aspecte sembla que tothom hi està d’acord) encara que a alguns sembla que els sàpiga greu, que ho vegin com un sacrifici a patir. N’hi ha d’altres que ho accepten de bon grat, però amb matisos: que si la despesa, que si la inoportunitat… N’hi ha que fins i tot els sembla poca cosa, que ja tirarien pel dret i declararien la independència demà mateix. El que us deia, de tots colors i de totes les tendències. Però la gran majoria ho accepten i, encara que en cercles íntims, diria que ho aplaudeixen.

En Mas, en aquesta darrera setmana, ha aconseguit quelcom que em sembla sorprenent i que m’esperança, per allò de la unitat i del camí comú: ha aconseguit que polítics d’altres partits parlin bé, o quasi bé, d’un altre polític que no és del seu mateix partit. Parlar de “miracle” ens posaria en una diatriba perillosa. Però crec que se m’entén perfectament.

D’una altra banda, n’hi ha uns que tenen una reacció, si més no, sorprenent: quan els pregunten què els sembla la situació i que faran o promouran des del seu partit, sempre contesten dient el malament que ho han fet els que manen ara. A vegades sembla que la pregunta no tingui cap importància, és igual com la formulis, la resposta és sempre la mateixa. Uns espècimens curiosos aquests. Algun dia algú els estudiarà.

Després hi ha aquells que diuen una cosa, però que el seu germà o “compañero” de l’altra banda de la pell de brau diu exactament el contrari o quelcom de semblant però diferent. Acaben asseverant que es pot ser espanyolista i independentista a l’hora. D’entrada penses que parlen de futbol. Però no. Aquesta (segons ells) deu ser l’essència del discurs polític. Dir a la gent allò que vol sentir per després fer allò que els doni la gana.

I encara hi ha un altre tipus de sucursalistes que ja no s’amaguen. Que bé, com ens n’alegrem. Potser ara tothom els podrà conèixer de veritat. Parlant sense embuts. Acusant, corregint i tornant a acusar i corregint de nou. Perdent credibilitat (la poca que els queda) en cadascun d’aquests exercicis de mentida i oportunisme.

Deixo pel final un altre espècimen que crèiem en extinció però que malauradament reneix com els bolets verinosos. Parlo dels que demanen els tancs al carrer, dels que voldrien exterminar qualsevol vestigi de catalanitat, dels casposos que enyoren les dictadures, dels necis que propaguen l’odi i la rancúnia. Aquests no mereixen cap més comentari. S’exclouen ells mateixos quan ignoren la democràcia i la llibertat.

Suposo que algú es preguntarà: i què té a veure tot això amb el concepte cultura popular i tradicional? Doncs a mi em sembla que força. En una democràcia, unes eleccions esdevenen tradicionals i perquè siguin útils han de ser el més populars possible. Sí, és veritat. El tema cultura, a vegades, sembla que no lligui massa amb la política. Però jo tinc l’esperança que aquesta vegada ens sorprendran. Ara toca esmolar l’eina.