El botet

Aquest cop us descriuré un objecte que, per utilitzar el lèxic casteller, “l’aixecarem per baix”, o sigui, del revés. En comptes d’explicar el que és, començaré per dir el que no és, però podria ser… Us proposo un xic de misteri, que ja m’agrada!. Així doncs, l’objecte en qüestió…

No és un “vot” emès per un nen ni un “vot” petitó.
No es un salt petit d’una persona ni d’una pilota.
No és la petita deformació d’una peça de fusta blegada o balcada vista des de la seva cara convexa.
Tampoc és un contenidor per a vi, ni de pell ni de fusta, de format reduït.
No és un nen nascut al poble de Bot a la Terra Alta.
No és tampoc una embarcació menor sense coberta, i en miniatura.
Ni és una cria de peix de la família dels mòlids, de cos molt comprimit.
I, fent cas del refranyer popular, mai no us el voldríem tocar! res més lluny de la nostra intenció!
Si és, en canvi, un cimbell, el que en castellà en dirien un “señuelo”, d’imitació, mitjançant el so. Quines giragonses! amb la mateixa paraula podríem voler dir fins a nou coses totalment diferents…

Estem parlant del botet, instrument anomenat “de reclam” per a caça menor i específicament per a guatlles. Semblaria que sovint ens estiguessim fixant en objectes relacionats amb la caça, però no és ben bé aixi. Succeeix que molts dels objectes sonors que anomenem “populars” o “tradicionals”, han estat inicialment pensats per a un ús més primari. És el cas dels usats com a reclam. A més, també tenien altres usos com el musical, o el lúdic, fins i tot el cerimonial o màgic…

La guatlla (Coturnix coturnix de nom científic), parenta petita de la perdiu, és més fàcil de sentir cantar que de veure a causa del seu color de camuflatge. És una migradora estival que fa el niu entre les herbes, sovint enmig dels camps de cereals… Ja ho intuïu, oi? del que es tracta és d’enganyar a la femella fent-li escoltar coses que no son certes… La pobra guatlla no sap si l’enganyen o no…
De fet el botet és un estri caigut en desús des de fa temps però que els caçadors coneixen força bé, encara que sigui en versions més modernes. Si encara s’usa, també en la caça furtiva, deu ser digital i segur que no té l’encant del fet a mà amb elements naturals.

Que… com s’ho fan els caçadors per enganyar les guatlles? Doncs, durant la sega, pel mes de juny, les guatlles sobrevolen les messes tot emetent un cant que sembla assenyalar, a cada moment, l’estat del blat: “blat granat”, “blat segat”, “blat batut”. És el moment més adient per caçar-les i els caçadors, a trenc d’alba, es posen en marxa amb els paranys de xarxa – els filats – que col·loquen estratègicament entre les meses, i el botet. En fer-lo sonar, les femelles creient que les criden, deixen el niu construït arran de terra, per encaminar-se, atretes pel fals crit, cap al parany de xarxa, de forma quadrangular, d’on prové el so del botet i en el que s’enreden… El refranyer popular també hi te alguna cosa a dir en aquest cas… Diu la guatlla: – Què fas, blat? – Què fas, guatlla? – diu el blat.

Però… com és aquest botet? Heu de saber que no tant sols hi ha algunes variants en la seva construcció sinó també diferents maneres de fer-lo sonar. Uns son fets d’una bossa llarga i prima de pell d’uns quinze centímetres, amb uns plecs i que en el seu acabament duu un petit os de conill o de colomí. Per l’altre cap sol tenir un fil per estirar que, per certes contraccions o dilatacions, produeix un so molt semblant al cant de la guatlla mascle. Altres, que son com una bossa en forma de didal com els que empraven el segadors per no fer-se mal als dits amb la falç, tenen un acabament també amb un os de conill o colomí i sonen prement el botet d’una manera especial.

Dels cinc exemplars que hi ha al museu, n’hi ha dos que procedeixen del Vallès Oriental, de Granollers i Palou respectivament i foren recol·lectats l’un el 1919 per Josep Maria Batista i Roca quan col·laborava amb l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, per una pesseta, i l’altre l’any 1945 per Ramón Violant i Simorra etnògraf i conservador del nostre museu que en va recollir diversos, un d’ells fet a Olot l’any 1932 i que li va costar dues pessetes…

Per avui ja no vull fer-vos més la guitza i no us tocaré el botet!