El pessebre com a fet cultural
Joan Amades, un dels folkloristes catalans més coneguts, va produir una gran obra. Qualsevol element de la cultura popular va ser objecte de la seva atenció. Els gegants, les danses populars, les rondalles per a infants, les tradicions religioses, els titelles, el calendari festiu, els goigs, les auques, els jocs i les joguines… fins i tot les ombres xineses! Tot el seu coneixement sobre les tradicions catalanes el va abocar en dotzenes de llibres i articles, i en la seva gran obra Costumari català.
Però la tradició a la que va dedicar un dels seus llibres més importants va ser el pessebre. El llibre El pessebre es va publicar l’any 1946. Posteriorment, el 1959, just després de la mort d’Amades, se’n va fer una edició revisada i ampliada.
Que Joan Amades dediqués una atenció especial al pessebre ens pot fer pensar que aquesta tradició tenia un sentit especial per al folklorista. De ben segur que ja de petit Amades havia visitat els pessebres que es feien en diverses cases i establiments del centre de Barcelona, pessebres que gaudien de gran fama. El pessebre, doncs, formava part dels records i de les vivències del folklorista.
És clar que també podem pensar que si Amades va dedicar una consideració especial al pessebre és perquè en aquesta tradició hi veia un compendi de tota la cultura popular. Art, sentiment religiós, identificació amb un poble… tot allò que pot definir la cultura d’un país ho trobem concentrat en el pessebre.
I és el que el pessebre és un fet cultural. Els valors, la manera de ser i de sentir de la societat catalana, es poden veure reflectits en la tradició del pessebre. Així ho va entendre Amades i així ho viuen moltes persones que cada any, quan arriba Nadal, fan el pessebre.
Quan bastim el pessebre estem fent alguna cosa que ens posa en relació amb la nostra comunitat, que ens hi emmiralla, i alhora mostrem la nostra individualitat davant la societat. Dit d’una altra manera, fem el pessebre seguint unes pautes: representem més o menys la mateixa escena, fem servir uns materials més o menys similars, seguim uns rituals molt semblants; i al mateix temps fem el pessebre sent creatius, deixant anar la nostra imaginació, sent nosaltres mateixos.
I això mateix ho podem dir en tant que poble. Podem identificar un pessebre fet a Catalunya i diferenciar-lo d’un pessebre napolità. Ambdós pessebres d’una banda ens mostren cultures diferents i de l’altra ens uneixen en un mateixa tradició, ens mostren que provenim d’unes mateixes arrels culturals.
El pessebre és un fet cultural perquè és una tradició viva. Es nodreix de fonts ancestrals de la nostra història i la nostra cultura, i sap incorporar les novetats i els canvis de la societat que el fa. No és, doncs, ni una moda imposada ni el fruit d’un estudi erudit.
Com Amades, hem de saber descobrir tota la riquesa de la tradició del pessebre. Hem de permetre que el pessebre estigui obert a la societat perquè així evitarem que es fossilitzi. Perquè d’aquesta manera el pessebre no deixarà de ser el que és: un fet cultural que ens parla del nostre passat i ens ajuda a pensar com som i com volem ser. És el que feia Joan Amades: estudiar i valorar la nostra cultura perquè continués sent una cultura viva.
Albert Dresaire
