Castanyes i moniatos
La festivitat de Tots Sants (Omnia sanctorum), malgrat totes les influències anglòfones que ens vulguin imposar amb el “cuentu” del Hallowen i els ensurts generalitzats, és una festa dedicada al record dels avantpassats que se celebra a Catalunya i a d’altres països llatins el dia 1 de novembre i que està íntimament relacionada amb la festa celebrada el dia següent, la del Dia dels Morts o Dia de difunts, el 2 de novembre. La creença tradicional és que l’1 de novembre, els vius visiten als morts i el 2 de novembre, els morts visiten als vius.
Però avui no us vull parlar de la festa en si, sinó de la tradició gastronòmica de la mateixa. Ja sabeu que això de menjar és una debilitat personal. Aquesta festa cristiana ens regala la tradició de les castanyes i els moniatos.
La castanya és la fruita del castanyer, arbre de la família de les fagàcies. És comestible i molt apreciada com a aliment a algunes zones del món. Aquí en canvi no la utilitzem massa si no és en aquestes dates tot i que hi ha cuiners que en lloen meravelles i la fan servir en moltes de les seves receptes. La paraula “castanya” però té altres accepcions entre les que destaca la que fa referència al fet de pegar a una altra persona: “fotre-li una castanya a algú” vol dir també etzibar-li un mastegot. O si un automòbil es fot “una bona castanya” és molt probable que els ocupants no ho expliquin.
El moniato, per la seva banda, està definida com l’arrel tuberosa comestible de la moniatera, oblonga o fusiforme, de polpa groguenca o vermellosa, rica en fècula i sucre. Tot i que hem trobat altres definicions que la descriuen com un tubercle subterrani procedent de l’Amèrica Tropical i introduït a Europa pels espanyols. Sol ésser llarguer, més gros que la patata i de gust dolç. Però també la paraula moniato ens regala una expressió ben popular: “quedar-se de pasta de moniato” que vol dir quedar-te sorprès per alguna cosa, quedar parat, mort, glaçat, de pedra…
En aquests darrers dies, podríem fer un joc de paraules fàcil amb aquests dos elements ja que podríem dir que des del país veí ens estan enviant castanyes que fan quedar de “pasta de moniato”. Com es poden dir tantes bestieses en tant poc temps!: que si la independència ens duu a l’abisme, que si els solidaris són ara els lladres, que si ens quedaríem sense pensions, sense exportació, sense recursos… Castanyes que volen fer més por que les ànimes. Un espècie de Hallowen llardós a l’espanyola.
I em sembla que ens espera un novembre d’allò més tradicional en aquest aspecte. Les eleccions fan sortir el millor (no pas gaire) i, sobretot el pitjor dels polítics, que envesteixen a tort i a dret contra tots els seus rivals, rivals que dies després de les eleccions seran els seus socis de pactes i polítiques diverses. Ja veureu si en sentirem de “castanyes” en quinze dies.
Tot plegat, res de res. Foc d’encenalls. Jo de vosaltres no em preocuparia massa. Quantes més castanyes llencin menys “de pasta de moniato” ens quedarem. D’entrada poden sorprendre però, voleu dir que ens pot sorprendre alguna cosa del que diguin de nosaltres des de la caverna hispana? Gaudim de la festa i la tradició, de les castanyes, dels moniatos i dels panellets, no ens oblidem dels panellets. Pel que fa a la independència, recordo unes paraules que vaig sentir fa uns dies a un tertulià radiofònic del que no recordo el nom. Deia: “La independència ha de ser bona per força; si fos dolenta, els espanyols ja ens l’haurien donada”.
