L’Ester Font i la Laura Baldrich creen figures de pessebre de territori
No recordo ni quan ni com vaig descobrir les figures de pessebre de l’Ester Font i la Laura Baldrich, però des d’aquell moment presideixen les vitrines de la meva col·lecció i els pessebres de casa. No sabria dir què és el que més em captiva d’aquestes peces, però cada vegada que me les miro m’agraden més. Potser és la seva aparent simplicitat, potser la seva expressivitat o potser la tendresa que emanen. En qualsevol cas és un sentiment compartit amb molta d’altra gent.
En els pessebres de casa nostra estem acostumats a veure figures amb turbants o amb barretina. Els representants més ben posicionats de sengles models de figures són Castells i Carratalà respectivament. Després hi ha tot un seguit d’artesans que s’han anat posicionant en un o altre model; a excepció de l’Ester i la Laura. Els seus personatges són totalment diferents, amb una marcada personalitat heretada directament de la terra que els ha vist néixer: la Garrotxa; són personatges arrelats a un territori, rurals però contemporanis. Escenes bíbliques a banda, són tipus que us podeu trobar passejant per les fagedes olotines o en els masos esquitxats entre volcans adormits. Si aneu a Olot podríeu parlar amb en Pau, la Lara o en Gil i us dirien que ells no són músics, que els que toquen la flauta, la simbomba o la pandereta no són ells, sinó els seus dobles de fang. El món fantàstic de l’Ester i la Laura està poblat tant d’individus reals com de protagonistes de somnis d’artistes com Francesc Millet o Van Gogh. En aquest meravellós món hi trobem figures clàssiques que havien desaparegut del repertori pessebrístic català, com el capella amb paraigua o l’home de la neu o herbolari, al costat de noves creacions, com el caçador de bolets, el noi amb el gos o excursionista, abillat amb gorra de llana, paravents i manyoples, o la parella que té fred o parella dormida inspirada en el quadre de la migdiada de Van Gogh. Aquesta doble figura, tota ella, també es podria anomenar el somni de Sant Josep, que enlloc de situar-lo al Pròxim Orient, el podríem situar en un mas pintat per Vayreda, al costat del paller.
El tàndem Ester – Laura és un binomi perfectament cohesionat amb l’objectiu de passar-s’ho bé creant petites (només de dimensions) obres d’art. L’Ester n’és l’escultora, del fang inert i amorf el seu alè artístic en gesta una ànima de terracota que la Laura il·luminarà amb els tons de la Garrotxa. Des de la seva finestra del taller, com una paleta on s’ordenen els colors, la pintora barrejarà i aplicarà cuidadosament damunt el fang de l’Ester el vestit d’acrílic.
L’èxit de les figures de l’Ester i la Laura cal buscar-lo en un equip ben avingut de gran sensibilitat estètica i amb una formació sòlida; que es fonamenta en un principi bàsic de passar-s’ho bé i amb una gran modèstia i humilitat, cosa que no els ha fet perdre el cap i han mantingut una producció petita però estable i controlada en tot moment. Penseu que encara que estiguin fetes a motllo, cada peça en té diversos i després de l’emmotllat es retoquen una a una i el procés de pintat està molt personalitzat. I tot això gràcies a la casualitat ja que fou un encàrrec solitari que van rebre quan encara estudiaven a la facultat de Belles Arts de Barcelona el que les va fer obrir els ulls al món calidoscòpic del pessebrisme.
Podeu comprovar tot això que heu sentit a la Fira de Santa Llúcia de la Catedral de Barcelona, a la parada de les germanes Alegre, que un bon dia es van presentar a Olot a la recerca d’un producte diferent i renoi si el van trobar. A Olot, durant el pont de la Puríssima també hi ha la seva parada i a més les podreu conèixer en persona.
Caldria fer alguna cosa perquè el cas de l’Ester i la Laura fos un fenomen més repetit i no precisament gràcies a d’altres casualitats, perquè de miracles no en passen cada dia.
Jordi Montlló Bolart
(Aquest escrit es fruit del treball de recerca que l’autor està realitzant en forma de Tesi doctoral per la UB sobre la Fira de Santa Llúcia).
