Memorial memorable
El passat dissabte dia 17 de novembre, la Sala Oriol Martorell de L’Auditori barceloní va viure una nova edició del Memorial Joaquim Serra, el concert que anyalment organitza l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona per homenatjar al genial compositor de Peralada.
Un Memorial, el d’enguany, molt especial per l’Agrupació ja que s’inclou dins els actes de celebració del 90è. aniversari de l’entitat. Amb motiu de l’efemèride, el concert, a més dels al·licients habituals com són la participació de les cobles Mediterrània i Sant Jordi-Ciutat de Barcelona i l’obra d’encàrrec d’estrena (que enguany s’encomanà al músic barceloní Maurici Villavecchia), comptà amb la col·laboració de la Cobla de Cambra de Catalunya, per interpretar “Introducció i dansa” del mateix Serra i “La maledicció del Comte Arnau”, d’Eduard Toldrà, les dues peces de referència en el repertori de tres cobles que, sota la genial batuta del mestre Bernat Castillejo, van posar un colofó sublim a la vetllada.
Fins aquí una crònica convencional. Ara parlem dels detalls. Per exemple, dels altres protagonistes que mereixen també ser esmentats i que sovint oblidem. Pel que fa als músics, ens deixàvem en Joan Torras, el percussionista també ja habitual dels Memorials però que, noi!, no hi ha manera que surti al programa. Sempre se n’obliden. El presentador, en Jordi Saura, que com l’any passat elaborà uns textos documentats, breus i acurats, tampoc va merèixer aquest honor. De fet enguany, en el programa que edita L’Auditori no sortia ni el director!, a banda de petits errors tipogràfics perfectament explicables.
La culpa, segurament a repartir entre organitzadors i responsables de L’Auditori. Poden haver-hi descuits però m’estranyen els desconeixements. Una gent que edita cada mes més de 20 programes de mà no s’estranyen que un concert no tingui director? O és que es pensen que les cobles només toquen sardanes i sempre toquen soles? O és que tant se’ls enfoten les cobles, i la sardana, i Joaquim Serra, i el tiet de la padrina de la portera? Perquè per part de L’Auditori, a banda d’aquest programa mutilat i tret el dia abans, ni un cartell, ni un anunci, ni pràcticament cap promoció del Memorial i amb prou feines del Cicle de Cobla.
I, encara que pugui semblar banal, un detall que potser va veure poca gent però que demostra l’apatia, la displicència, el passotisme i la indiferència d’uns professionals (em refereixo a alguns tècnics), que són els “putus” amos en el seu tron, en la seva parcel·la, patètics sobirans que amb la seva prepotència impedeixen la normalitat de les coses. Algú es va fixar que tots 35 músics van entrar per la mateixa porta de l’escenari? Segons la regidora de torn, calia que algú de l’organització estigués a l’altra porta. En totes les actuacions hi ha aquesta exigència? És que els músics no saben obrir-la i entrar? O potser són només els de cobla que no en saben? I és que al final, quan passa l’últim, la porta es tanca sola!!! Quan vam aportar la persona que feia falta, la van fer fora del seu regne: “Ja ho tirarem endavant nosaltres”, deia. Endavant potser sí, Sra. Regidora, però malament també.
Avui, i de manera excepcional, he fet una crònica d’un acte en el que hi intervinc per tots i cadascun dels costats. Per això puc parlar d’aquests petits detalls amb coneixement de causa. Una crònica que a la vegada (i no me n’amago) conté una crítica majoritàriament favorable i positiva. Perquè els aplaudiments d’un públic dret i entusiasmat al final del concert l’avalen. En definitiva, perquè l’acte se la mereix, més enllà de les apreciacions subjectives. Objectivament, el Memorial Joaquim Serra 2012, malgrat alguns pseudo-monarques de pa sucat amb oli, va ser un Memorial memorable. I si ho va ser, s’ha de dir.
