Semblar Can Seixanta
Diu Amades sobre l’expressió Semblar can Seixanta, a Històries i Llegendes de Barcelona:
Resulta gairebé històrica la casa coneguda per can Seixanta, famós personatge esdevingut protagonista de comparança popular i prototipus del desordre i la desorganització. En Seixanta era un fabricant de teixits, membre important de la vella colla de l’Arròs, home panxacontent i divertit més amic de xefles i d’alifares que de curar del negoci, el qual li devia anar tan ben ordenat com suposa la comparança.
Quant al seu nom pintoresc, la veu popular l’explica de diverses maneres. Hom diu que la seva fàbrica estava assenyalada amb la numeració del carrer amb els números 18, 20 i 22 que fan un total de seixanta. […] En el terreny que ocupava hi havia un hort del qual era propietari un pagès molt avar. Un any que les mongetes van anar a un preu molt alt l’hortolà es va entossudir a no voler-les donar si no arribaven a seixanta, preu molt excessiu. Com que no hi van arribar, mentre esperava la puja se li van corcar i les hagué de llençar. Portat per l’avarícia, es desesperava i s’estirava els cabells. D’aquesta feta coneguda per tots els pagesos del Raval, derivà que hom apliqués a l’hortolà el qualificatiu de Seixanta, i després es va estendre a la fàbrica que es va construir en el mateix terreny.
Conten encara que el fabricant de qui parlem, tenia una gran fillada i, portat pel seu humorisme, quan trobava algun dels seus fills fora de casa, hi entaulava un diàleg més o menys així:
«No sé per què em sembla que et conec. Com te dius? On vius? […] Com es diu el teu pare? Ja ho he dit jo que era fill meu. No en feu pas cas, perquè com que de fills en tinc seixanta, ni jo mateix me’ls conec.» I per això li van treure en Seixanta.
També comenta aquesta mateixa història, fil per randa, Josep Maria Huertas a Mites i gent de Barcelona.
En un fòrum sobre qüestions lingüístiques, encara hi trobem una altra explicació plausible:
A casa sempre ens havien explicat que venia d’una botiga que venien tots els productes a 60 cèntims de pesseta. Com que tenien una multitud de productes de tota mena i en general desordenats i sense cap concert, d’aquí venia l’expressió.
I encara una explicació per a un sinònim, en el mateix fòrum:
També es diu ‘Can penja i despenja’ amb el mateix significat. Una botiga, segons tinc entès, de roba usada que com que tothom agafava la roba, se l’emprovava i després no la tornava a lloc, hi havia uns treballadors que s’encarregaven de penjar-la.
Ja veieu que n’hi ha per a tots els gustos? Quina és la bona? Chi lo sa!
