Fer goma

Hi ha una expressió que fem servir per als fatxendes, que van a passejar lluint el tipus, perquè els altres el vegin, presumint en certa manera del seu estatus social. Per exemple, els que anaven a missa de dotze el diumenge ben mudats. Se’n deia Fer goma. I més concretament, a Barcelona, volia dir anar a passejar al Passeig de Gràcia, a lluir-se, a fer-se veure, a coincidir amb altres que també feien goma. Anar, no a passejar, sinó a passejar exhibint-se, lluint, anar arreglat.

Ho trobem explicat al Tesoro de la lengua castellana de Sebastián de Covarrubias, al segle XVII, on  diu:

«Antiguamente se engomaban los cabellos las mujeres cuando abrían las trenchas porque asentase igualmente de una parte y de otra. Agora engoman juntamente las trocas que llaman de punta para que asienten la frente y no se levanten. Y algunos fanfarrones también engoman los mostachos para que vayan tiesos con las puntas a las orejas».

D’aquí, de les persones que es posaven goma als cabells, a les toques, en fi, com una manera més d’arreglar-se o de maquillar-se, ve goma, que en català vol dir ‘un conjunt de gomosos’ i ‘ostentació del gomós’. Gomós (es diu més en castellà): home exageradament curós en el vestir que segueix rigorosament la moda.

També en podríem dir anar a fer el mec o a anar a fer el merda.

Sembla que les modes mai passen del tot i tot sovint podem trobar ara jovenalla amb els cabells ben engominats per lluir crestes o tupés.