Una mitja virtud (sardana)
Josep Blanch i Reynalt
Josep Blanch i Reynalt va néixer a Castelló d’Empúries, a la comarca de l’Alt Empordà, el dia 1 setembre de 1888. En aquest 2013, doncs, es commemora el 125è aniversari del seu naixement. Als 17 anys entrà a formar part de la cobla local Els Rossinyols com a intèrpret de fiscorn. El 1915 assolí la direcció de la prestigiosa cobla La Principal de Peralada, càrrec que ostentà en tota la seva llarga singladura fins a la dissolució de la cobla l’any 1940.
Entre els seus mestres anotem les figures de Pau Guanter, Antoni Agramont, Mossèn Joaquim Serratosa i Enric Morera. Excel·lent coneixedor de la cobla, col·laborà amb coneguts compositors com el mateix Morera o Cassià Casademont, instrumentant moltes de les seves sardanes. Dirigí durant anys la prestigiosa Escola de Música de Castelló d’Empúries i sembla que tingué ofertes per dirigir cobles com La Principal de la Bisbal o la Barcelona, però les desestimà.
Després de 1939 fou organista de la parròquia de Castelló d´Empúries i va escriure també música religiosa, com ara dues misses i diversos goigs. Té dedicat un carrer a Castelló.
La seva producció coblística abasta uns 150 títols. Escrigué diverses sardanes obligades per al seu instrument, el fiscorn, i per d’altres instruments com el tible, amb títols gairebé de culte com ara “La fi del món”, de molt difícil execució. I també sardanes de caire popular com “La noia matinera”, “La caragolada”, “Quan el pare no té pa”, “Renyines d’enamorats”, “Llaminera”, “Tardoral” i un llarg etcètera.
Però podríem dir que algunes de les que més han transcendit han estat les que lluïen grans i inspirades melodies de tenora, amb un caràcter líric i romàntic que les fa inconfusibles, com és el cas de la que avui us convidem a escoltar. “Una mitja virtud” fou estrenada a Banyoles l’any 1952.
La versió que us oferim és la del tenora Jaume Vilà amb la Cobla de Cambra de Catalunya, inclosa dins el CD “13 tenores solistes” editat amb mtiu del la celebració dels 150 anys de la tenora.
Una mitja virtud, de Josep Blanch i Reynalt.
