Quicos

Deu fer més de quinze anys. A la Ràdio ens havien donat dues entrades per anar a l’Espai de Dansa i Música de la Generalitat de Catalunya, aquell teatre de la Travessera de Gràcia tocant al carrer Tusset que durant tants anys havíem conegut com el Teatre de les Dames Negres, ja que era la sala d’actes de l’Escola d’aquest nom i que després va ser la Filmoteca i que ara, la veritat, és que no en tinc ni idea de què és. Si és que és alguna cosa.

Anàvem a veure un grup amb un nom molt curiós. En aquell moment diria que estrafolari: Quico El Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. I si he de dir la veritat, en aquell moment no en tenia cap referència. Bé, sí que en tenia, i de molt bones, però jo no els havia sentit mai. Anava a la babalà, a veure què passava; fins i tot em feia una mica de mandra el desplaçament en una tarda de diumenge hivernal. I la sorpresa va ser majúscula.

Va ser una vetllada que encara recordo amb plaer. L’Arturo, en Jordi i companyia van obtenir el més gran dels meus graus d’atenció, van fer que el meu escepticisme mandrós quedés aparcat des de la primera paraula, des de la primera nota. Van aconseguir atrapar-me en el seu món de ficció, en el seu invent de presentar una música tradicional de qualitat, des del teatre, des la ironia, des de l’humor… I és que els seus personatges eren tant propers, tant reals i irreals a l’hora, tant autèntics… Francament, em van entusiasmar.

I hom em podria dir que aquells Quicos, més joves i més inexperts que ara, no tenien encara la força ni la qualitat dels actuals, l’experiència dels seus centenars de concerts, la grapa obtinguda amb la vivència d’una carrera musical exitosa i brillant. I segurament tindrien raó. Però aquells i els d’ara tenen també moltes coses en comú: la sinceritat artística, l’autenticitat i el fet de fer bé les coses. I quan les coses es fan bé des d’un inici, es nota. La seva dilatada trajectòria és també una conseqüència lògica de tot el que estic dient.

Al llarg d’aquestes quasi dues dècades des que els vaig conèixer, sempre he somniat amb la possibilitat de fer quelcom junts. Em semblava una tasca difícil (quasi una quimera) el fet de trobar la manera de poder compartir espectacle amb els Quicos. Francament, a ells no els veia tocant sardanes i jo cantant jotes tampoc m’hi veia gaire.

Però ara, aquest dissabte dia 11 de maig, a Tarragona, a la final de La Sardana de l’any, les circumstàncies de la vida han aconseguit que tingui l’oportunitat de treballar amb ells. Aquest concepte de fusió musical que ens envaeix des de fa anys i del que algunes vegades m’he manifestat bastant contrari, ens ha dut a intentar fusionar la “jota” i la sardana, la rondalla i la cobla, la veu i la dansa. Per fi compartirem escenari. Més que això: durant una bona estona podré formar part del seu món meravellós, de la seva màgia encisadora. “La jota + bella” és el nom de l’espectacle que hem endegat plegats, juntament amb l’Esbart Reus Dansa i la cobla Reus Jove.

Estic segur que els que el veieu el gaudireu d’allò més. Jo vull aprofitar aquesta COLUMNA per donar les gràcies als Quicos per haver fet possible la meva il·lusió i per haver-ho aconseguit sense que jo hagi de cantar res de res. Una mostra més de la seva bona feina, de la seva garantia de qualitat. Espero estar a l’alçada de les circumstàncies.