La sardana de l’any 2012
Un any més. I un èxit més. Mirant-ho amb la perspectiva que ens dóna la història, aquella dita que pregona allò de segones parts mai van ser bones es pot apuntar una altra excepció amb “La sardana de l’any”, un concurs que té assegurada la continuïtat per molt de temps, sobretot si tenim en compte la seva acceptació creixent any rera any.
La gala final de la 23a. edició d’aquest concurs, la que es disposava a dirimir quina ha estat la sardana més popular del passat 2012, va tenir lloc a Tarragona el passat dissabte dia 11 de maig, amb la participació de les cobles La Principal del Llobregat i Reus Jove. Les deu sardanes finalistes resultants de les eliminatòries iniciades el mes d’octubre passat van lluir en una primera part presentada a bon ritme per Rut Martínez i Josep Baiges.
A la segona part, una novetat: un tast de “La jota + bella”, l’espectacle que aglutina al grup tortosí Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, l’Esbart Reus Dansa i la cobla Reus Jove, un recital de temes populars de les terres de l’Ebre acompanyats de la cobla i amb coreografies de Ricard Roig que va fer xalar de valent al públic assistent; a continuació una sardana ballada amb la modalitat de punts lliures per la colla Tarragona Dansa; parlaments, escrutini, veredicte entrega de premis… Jordi Paulí assolí el premi popular amb la seva sardana “L’aplec de Cubelles”; Jordi León l’accèssit amb l’obra “Sant Pol, quina hora és?”; i el premi de la Crítica recaigué en Marc Timón per la seva sardana titulada “Després del silenci”.
Tot plegat, quasi tres hores d’espectacle! Un fet que hom podria considerar excessiu però que el públic assistent es va cuidar de desmentir amb les cares de satisfacció que lluïen al sortir. En definitiva, com dèiem a l’inici, un èxit absolut.
I això que el part no va ser fàcil. Tot i que la primera intenció dels organitzadors era celebrar la Gala al Palau de Congressos, l’Ajuntament va exigir canviar el lloc pel Teatre de Tarragona, de gestió municipal. Qüestions econòmiques, en principi, en temps de crisi, res a dir. Però hagués estat bé que el nou local recollís el mínim de prestacions necessàries per l’espectacle programat. L’acte celebrat la nit anterior va fer que els tècnics acabessin el muntatge a quarts de deu del matí després de treballar tota la nit i que el passi tècnic necessari per l’espectacle de la segona part acabés dues hores més tard del previst, quasi a les quatre de la tarda.
La Gala es va iniciar amb uns vint minuts de retard. I no va ser pels retards del muntatge. La gent va complir amb esforç i ganes. El què va passar és que les portes de la sala es van obrir també amb 20 minuts de retard: ningú podia encendre la llum de sala. Un sol ascensor per salvar les dues plantes de desnivell va esdevenir insuficient. I, d’altra banda, el programes de ma van adquirir una doble funció: a banda de la intrínseca i de tenir la butlleta de votació incorporada es van haver d’erigir amb ventalls per compensar l’absència d’aire condicionat. Gestió municipal i tenir cura de l’economia en temps de crisi. D’acord. Però uns mínims, no?
Al final, als parlaments, tant Joaquim Rucabado, president de la Federació Sardanista, com Lluís Puig, responsable de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals de la Generalitat, van protagonitzar sengles parlaments breus, concisos, diria que brillants… En canvi, el pamflet propagandístic sobre la cultura popular tarragonina amb el que ens va obsequiar la regidora Carme Crespo va desentonar d’allò més. Segurament no va tenir en compte que la gent ja havia votat i que els improvisats programes-ventalls ja només podien rendir al 50 per cent.
