L’epistolari d’en Ramon

Vull començar la nova temporada dels Secrets de l’Etnològic amb un tema que, cada cop que em passa per les mans, em provoca allò que en diem “pell de gallina”, de la de debò. Forma part del patrimoni que guarda el museu però no és cap objecte, ni cap col·lecció, ni cap conte ni llegenda, ni cap imatge. Ni sé ben bé com començar a explicar-vos-ho. Haig de remuntar-me a principis del segle XX i també a l’acabament de la guerra civil, l’any 1939. Som-hi…!

El projecte de fer un museu etnogràfic a Barcelona va sorgir a principis del segle XX quan intel·lectuals i erudits de l’època van plantejar-se crear un museu d’aquesta temàtica. Però això no es concretaria fins anys més tard. No és fins a l’any 1940 – tot just acabada la guerra civil! – que l’Ajuntament de Barcelona encarrega a Agustí Duran i Sanpere, director de l’Arxiu Municipal d’Història l’organització del futur Museo de Indústrias y Artes Populares, al recinte del Poble Espanyol de Montjuïc. I Duran, encarrega a Joan Amades i a Ramon Violant, l’adquisició d’objectes per al futur museu.

Violant, que des de la seva formació autodidacta ja havia destacat en el món de la recerca etnogràfica amb multitud d’articles i publicacions, influenciat per les investigacions al Pirineu del filòleg alemany Fritz Krüger, inicia el mateix any 1940, amb pressupost municipal, els viatges o “excursions etnogràfiques” pels llocs que més coneix, la seva terra natal: El Pallars Jussà.

Si us imagineu per un instant el context en què Violant treballava començareu -espero- a entendre la meva pell de gallina:- El país, en una situació d’extrema pobresa i commoció per la guerra civil acabada feia menys d’un any.- Viatjant per territoris de màxim risc, a causa de la proximitat de la frontera amb França i per on es movien els republicans antifranquistes, els “maquis”, com a moviment armat de resistència al règim dictatorial vencedor i, per suposat, l’exèrcit, la Guardia Civil i els afins al “movimiento”, controlant qualsevol persona o activitat per a ells sospitosa.- Tenint com a carta de presentació un projecte de recol·lecció d’objectes, diguem-ne com a mínim “estrany”, sobretot en les circumstàncies en què s’inicia.

Doncs bé, en aquest opressiu context, Violant, mentre visita pobles i llogarets, fa entrevistes i pren notes, compra objectes, els organitza i empaqueta per enviar-los cap a Barcelona, es comunica amb el seu cap mitjançant unes cartes que, més que un secret, són una joia del Museu Etnològic de Barcelona. A banda del tractament entre l’un i l’altre reflectit en les cartes, que és fruit dels formalismes de l’època, totes elles desprenen un extraordinari entusiasme en la tasca que li han encomanat, que gairebé podria titllar-se de malaltís.

En una d’elles, escrita el 20 d’agost de 1940 a Sarroca de Bellera, al Pallars Jussà, i dirigida al director Agustí Duran i Sanpere, Violant, evidentment en castellà, – no oblidem que era l’any 40 -, referent a un malentès en l’adjudicació del pressupost per a la recol·lecció d’objectes, diu: “…La verdad, de momento me enfadé un poco, pero me pasó enseguida. Es tan grande el egoísmo que tengo de adquirir piezas etnográficas a punto de perderse, que al verme desposeído de unas pesetas del presupuesto, me desilusionó un poco. Pero, lo que lo siento más es por vós, mi más respetable señor…!”I en un altre paràgraf diu: “… pues no he regateado nada para que sea un éxito, para vos y para mi, esta primera campaña etnográfica, a costa, muchas veces, de andar a pie y de comer y dormir mal. Ya veis pues, mi caro amigo, si me guía algún interés lucrativo. Siento demasiado esta afición y esta rama de la cultura de los pueblos, para que tenga sed material de recorrer los valles pirenaicos, expuesto a las risas y a las burlas de las gentes ignorantes, (que en este caso lo son todas), y a las molestias mil de las comodidades a que estoy acostumbrado en la ciudad. Pero no es esto el que me vence, al contrario, como más risas y burlas y incomodidades encuentro más deseos de continuar mi misión tengo…”

Aquesta és una petita mostra de l’epistolari que el museu conserva de Ramon Violant i Simorra. Aquest és només un bri de l’esperit que guiava Ramon Violant, i també Joan Amades, per recuperar, preservar i posteriorment mostrar en el museu aquells objectes que consideraven a punt de perdre’s, però que creien fonamentals per explicar les formes de vida passades i presents del nostre país. I, nosaltres tenim l’obligació de fer tot el que puguem per divulgar-ho. Seria un molt mal servei que els esforços i la feina de tants anys quedessin en no res. Ells no s’ho mereixen. Ni vosaltres tampoc.