Rossinyol

En les converses prèvies a l’emissió dels Secrets de l’Etnològic vàrem acordar que, sempre que fos possible, inclouríem objectes que poguessin emetre algun tipus de so per incloure’n la gravació. Sempre seria una secció més completa. Doncs avui, també jo he fet els deures: l’objecte de què us parlaré emet sons, evidentment executats per una persona tot i que pel nom que té podria semblar altra cosa.

Estic parlant d’un objecte amb nom d’ocell. Però només el nom. Em refereixo al rossinyol. També podria ser altres coses com un bolet, una cançó tradicional o una eina de manyà, però és un xiulet, un instrument de vent de buf humà, dels anomenats d’imitació de sons, que imita el cant d’aquest ocell. La manera d’anomenar-los, no fos cas, també és força variada: Des de rossinyol, a xiulet d’aigua o refilador, xulet, gerret, piulet, “chulet de cantirico”, “chulet de campaneret”, xiulet de muixó, rossinyoles, rossinyols de vent de pali, …

De fet, és un cantiret de terrissa, que cal omplir d’aigua i s’ha de bufar pel broc petit. Emet, aleshores, un so melodiós, molt semblant al cant del rossinyol, o del mixó, com diuen a Miravet, on en fan una bona i variada producció. A la Ribera d’Ebre els nanos, davant la processó de Corpus, imitaven el cant dels ocellets i sovint l’adornaven amb unes flors. En la nit de Pasqua segons Joan Amades, els grups de caramelles utilitzaven rossinyols. I segons Ramon Violant, a Reus, a altres poblacions del Camp i del Priorat i també al Pallars, els noiets precedien i amenitzaven la processó de Corpus. Així, es feia a Poboleda on un capellà ho va prohibir perquè deia que «xiulaven» la processó.

Inicialment és considerat com una joguina que a més, s’usava per Nadal i a la sortida de la Missa del Gall. A Llofriu, al Baix Empordà, els rossinyols de terrissa que emprava la mainada, tenien forma de gall, perquè s’emprava durant la Missa del Gall, encara que també en altres cerimònies religioses.A ses Illes, en determinats moments del Cant de la Sibil·la, drama litúrgic que l’any 2010 fou declarat Patrimoni Cultural Immaterial per la UNESCO i que es representa la nit de Nadal a la Seu de Palma i a moltes altres esglésies, també sonen els rossinyols.

Al Pallars, essencialment, era una joguina que els nanos es feien amb canya de riera (Arundo donax, de nom científic) i també s’utilitzava a la Missa del Gall, alternant les nadales amb el refilar dels rossinyols.

Coneixem que se’n feien al País Valencià, Catalunya, Balears i també a la Franja de Ponent i altres llocs de la península ibèrica. D’Agost (Alacantí), Benissanet i Miravet (Ribera d’Ebre), Torredembarra (Tarragonès), Tamarit de Llitera (La Llitera), Benavarri (Ribagorça), Mallorca (Balears) i del Pallars – de canya -, en tenim exemplars al museu. Amb diferents mides, formes i vidrats de la terrissa, però la forma de fer-lo sonar sempre és la mateixa: omplir-lo d’aigua i bufar suaument per fer refilar el rossinyol. Si no és així, no sona.

Pel que fa al de canya del Pallars, segons Violant la fabricació és senzillíssima. Es pot fer amb canya tendra o seca i cal fer un xiulet amb una canya primeta i sense cap nus, que serveix com de broquet a una espècie de pipa feta amb una canya més gruixuda amb el nus a la part inferior. Només cal omplir-la d’aigua fins la meitat i bufar suaument perquè refili com un rossinyol. Potser, si us atreviu a fer-ne algun, us costarà una miqueta més que les altres coses que us he proposat però jo, de vosaltres, m’hi atreviria. Els resultats són espectaculars.