Sense cartró-pedra
El passat dissabte, festa del Pilar, va tenir lloc la tan cobejada manifestació alternativa a la Via Catalana, la del 12-O, que amb crides com “Som catalans i ens sentim espanyols” o “España som tots” es va desenvolupar amb total normalitat a la Plaça de Catalunya, de Barcelona.
No entrarem amb qui la va convocar: és aquest un tema polític que se’ns escapa. Però és inevitable que parlem del ball de xifres: de 30.000 a 160.000, segons les fonts, tot i que la xifra a la baixa ha estat corregida pel col·lectiu Contrastant deixant els 30 en 18.000. De fet, quan es van concentrar els indignats “oficialment” només eren 13.000 i jo la vaig veure igual de plena o més.
Només dues conclusions al respecte. Una educativa pel Sr. Wert: ni imposar el castellà com a llengua vehicular, ni trilingüisme, ni res de res; cal reforçar el tema de les matemàtiques bàsiques: la suma, la resta, la multiplicació i la divisió, i aquesta última sense segones interpretacions. A veure si aprenen a comptar d’una vegada. Si a Catalunya fallen els comptes, això s’enfonsa segur.
I encara un altre consideració de cara al desenvolupament econòmic del país: ull als emprenedors! És evident que la indústria al voltant de l’oftalmologia ha de tenir un creixement espectacular en els propers anys. En aquest país hi ha molta gent que no en veu tres dalt d’un burro.
També he sentit moltes veus que han coincidit en dir que no eren partidaris de la independència però que mai se’ls acudiria assistir una manifestació com la que es va convocar aquest passat 12 d’octubre. I també als que s’han queixat de manipulació propagandística: els Estopa, l’Iniesta, en Gasol, els Pets… Gent que s’ha sentit utilitzada més enllà dels seus pensaments o conviccions al respecte.
Però en aquest programa parlem de cultura popular. I és per això que volem valorar la presència de la mateixa a la mani. D’entrada no hi va haver figurants de cartró pedra. No hi vam veure gegants. Va ser una manifestació sense “trampa ni cartón”. Tot i que per assolir la xifra esventada pels partits polítics convocants, hauríem d’imaginar una plaça de Catalunya amb 30.000 pilars de sis. Tampoc hi vam veure castells, però ells sembla que sí.
Pel que fa a la música tradicional, res a dir: la rumba catalana al poder. Una tradició moderna i avançada. Però la rumba “catalana” no s’hauria de cantar majoritàriament en català? I pel que fa a la sardana, i portant la simbologia als extrems més urbans, podríem parlar de la que ballaven els cotxes circulant amb normalitat al voltant de les quatre illes de cases afectades. I fins i tot la presència dels manifestants d’ultra dreta, els mateixos que hores abans, a la Plaça d’Espanya, protagonitzaven l’esperpèntic passeig envoltats de policia, el podríem associar lingüísticament amb els diables i les bèsties de foc. Fins i tot hi havia àligues!
Però que no se’ns enfadin la gent de la imatgeria folklòrica i de la cultura popular catalana en general. És clar que no tenien res a veure amb nosaltres. És evident que es van equivocar de símbols. A nosaltres no ens agrada manipular.
