A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat amb una pinta de marfil

(13)

A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat amb una pinta de marfil. 

Llegit per Maria Isabel Pijoan.

 

Amb una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima adzabeja
a qui els d’or més fi tenen enveja
en un terrat la bella Flora un dia.
Entre ells la pura neu se descobria
del coll, que amb son contrari més campeja,

i a la mà que com el marfil blanqueja:
pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo de lluny tan atònit contemplava
el dolç combat que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
que el cor enamorat se m’alterava

i temorós d’alguna gran desgràcia
de prende’ls treves ganes me venien.
Per aigua anava lo meu bé un cert dia
i foc ardent per los seus ulls llançava;
i en los meus amb què atent la contemplava
omplir los càntirs fàcilment podia.

Lo raig d’aigua que molt clar eixia
com qui li diu, regau-los, murmurava,
i quan la delicada mà banyava
la neu que va fonent-se pareixia.

A un extrem arribí tan insofrible
i els raigs fogosos de la bella vista
tant se’m cremava l’ànima afligida,
que per a mitigar lo ardor terrible,
en un càntir s’entrà, restant la trista
en l’ànima de càntir convertida.