Acabem amb la crisi

Ara ja és una realitat: dura lex sed lex. Aquesta setmana ha estat la de la retallada de debó. El consell executiu de la Generalitat ha posat sobre paper les mesures anticrisi. Tothom s’atrevia a pronosticar i quantificar la magnitud de la tragèdia. Ara començaran a negociar que si això si, que si allò no… Cadascú hi dirà la seva. I tothom ens dirà que a nosaltres no ens afectarà gaire. Però la realitat és que, a final de mes, veurem que els números no surten i que el nostre poder adquisitiu s’ha vist sensiblement retallat.

I a més, ens ha tocat viure aquesta crisi envoltats de casos de corrupció. De fet, no és cap novetat: de corrupció n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre. Però no deixa de ser curiós que surtin a la llum amb força precisament ara els Gürtel, els Luigi i els Millet. Sembla que ens els vulguin presentar com els responsables de tot, els factòtums de la davallada, els culpables fefaents d’aquesta crisi. Potser s’ho pensem però no som tant il·lusos. Els veritables culpables de la situació en la que estem campen per on volen i, el que és més greu, no pateixen gens.

Segurament, us deveu estar preguntant que fem des del FES TA FESTA parlant de crisi i de corrupció. Doncs és molt senzill. El què passa es que ens preocupa que aquest combinat especial que es crea amb la crisi i la corrupció juntes en una coctelera faci que se’n produeixi una altra de crisi, tant o més important que l’econòmica: la crisi de valors. Sembla que no valgui la pena lluitar per res, que visquem en una societat filosòficament determinista en la que facis el que facis, els resultats ja estiguin escrits. I davant d’aquestes premisses, i amb la crisi de valors latent, l’altra crisi, l’econòmica, té difícil sol·lució.

Cal que tots hi posem de la nostra banda. I aquí, quan diem tots, volem dir TOTS. Com s’ha fet en altres ocasions, l’associacionisme cultural i la societat civil en general haurà d’estirar del carro i ajudar a treure’l del forat. Per les associacions, no és cap novetat: ja hi estan avesades a ballar amb ritmes complexos i amb parelles difícils. Al llarg de la història d’aquest país, quan han anat maldades, el paper vertebrador dels Ateneus, els elements de cohesió dels cors, o el paper de resistència cultural de les entitats, per posar només alguns exemples, han fet molta feina. La gran part de la feina.

Jo, que no n’entenc un borrall d’això de l’economia, no sé si les mesures dels polítics son les encertades o no. Si els escoltes tots tenen la sol·lució idònia, però cadascú diu una cosa completament diferent i, això si, absolutament oposada als partits rivals. Tantes renyines i picabaralles els han desacreditat fins al punt que no els puguem ja veure com a sol·lució de res. Caldrà que ens arremanguem. El teixit associatiu ha de ser un dels balsams que facin que aquesta situació sigui més suau i de més bon empassar.

A vegades somnio que els nostres dirigents puguin algun dia ser capaços de lluitar conjuntament per alguna cosa; units, amb un mateix horitzó. Seria quelcom que ens ajudaria molt, moltíssim. Segur que tot seria molt més fàcil.
Un somni, al cap i a la fi.
Hi ha, però, qui diu que a vegades els somnis es fan realitat. Tant de bo.
Tinc la refotuda impressió que ben aviat ens farà molta falta.