Àligues i braus

Diumenge passat vaig tenir l’honor d’assistir a un acte entranyable. Dins les festes de Santa Eulàlia, la festa major petita de Barcelona, al marc incomparable de la Basílica de Santa Maria del Mar es va celebrar un acte protocol·lari impressionant: les àligues de Barcelona i Reus s’oferiren mútuament les seves danses més solemnes amb una interpretació musical impecable dels Ministrils de la Ciutat d’una banda i de la Cobla Reus Jove de l’altra.

Un acte de respecte, de germanor entre ciutats, que tingué com a protagonista la imatgeria popular. L’Àliga és un element municipal amb un significat ben específic: arreu del país simbolitza el poder i encarna la dignitat de la població a la qual representa. Compta amb la prerrogativa de tenir un lloc d’honor dins del seguici festiu. Se li encomana el paper protocol·lari de rebre els hostes més importants i executar el seu ball com a senyal d’homenatge envers aquells a qui es vol honorar especialment.

Des d’un punt de vista simbòlic, doncs, diríem que diumenge passat Reus i Barcelona van escenificar un dels actes més significatius de reconeixement mutu, de consideració i d’estimació. I em va semblar especialment remarcable el moment en què l’Alcalde de Reus, el Sr. Carles Pellicer, feia reverències a l’Àliga barcelonina en un altre gest simbòlic encomiable. Per cert, que el Sr. Trias no el vam veure. Potser sense la seva presència l’acte no es va complimentar absolutament. Però tant li fa. Va ser un acte realment espectacular.

I automàticament en va venir a la memòria (ja em direu sinó és desgràcia) el Sr. (per dir-li d’alguna manera) Toni Cantó, el diputat de Unión Progresso i Democràcia, que fa pocs dies declarava al Congrés dels Diputats espanyol una frase que, més enllà del perquè la va dir, em sembla absolutament brutal: els animals no tenen dret a la llibertat ni a la vida.

El Sr. Cantó va fer servir aquesta frase en una polèmica intervenció defensant l’admissió de la ILP (Iniciativa de Llei Popular) per declarar les corregudes de toros com a Bé d’Interès Cultural. Una ILP que, malgrat ser pràcticament la que menys recolzament ha tingut (només 590.000 firmes) serà segurament la única que s’acabarà acceptant ja que, malgrat s’hagi admès també a tràmit la dels desnonaments, ja veurem què passa si Europa afluixa la pressió.

Totes les altres ILP’s, des del 1997 s’han desestimat. I esmentaré només tres: Ordenació dels medicaments (2000), amb 1.300.000 signatures; Proposta per modificar el codi civil en matrimoni i adopcions (2004), amb 1.500.000 signatures; Proposició de llei per a la feina estable i amb drets (2011), amb més d’un milió de signatures. Totes tres amb el doble o el triple de signatures que la dels toros. Totes tres desestimades. Pels senyors diputats de Madrid només és important poder matar toros a casa dels altres.

Tornaríem al fet diferencial. Allí, a les espanyes, es dediquen a matar l’animal que els simbolitza i fer-ne un espectacle turístic; aquí, a Catalunya, fins i tot les autoritats els reverencien i els reconeixen en actes solemnes dins les Catedrals.

I ja per ser totalment diferents, proposo que comencin a manar les àligues. Les àligues al poder. Ja en tenim prou de voltors.