Amic Antoni, et trobaré a faltar

Redactar un òbit de l’Antoni Carné no és fàcil si la pretensió és enumerar l’abast de la seva gestió i la seva aportació en matèria d’associacionisme cultural, oi més quan encara no hi ha la perspectiva del temps que ens permetrà tenir una visió més encertada.

Jo estic segur que l’Antoni serà un d’aquells noms que quedaran per sempre en el llistat dels prohoms catalans que amb les seves propostes i iniciatives han contribuït de forma decisiva a posar en valor de forma justa el que anomenem associacionisme.

Penso que el seu gran encert va ser posar-se al servei de l’associacionisme, de convertir-se en creador de l’instrument aglutinador de les entitats, associacions, federacions , col·lectius organitzats que alguna cosa tenien a sumar a aquesta col·lectivitat encara més gran que en diem país.

El seu tarannà no passava desapercebut a ningú, d’aspecte ferreny a l’estil dels antics homes de muntanya i de tracte directe va saber, construir i vertebrar, arquitecte i paleta alhora. Aconseguir crear una organització que aplegués federacions, coordinadores de diferents activitats, interessos etc no era una tasca gens fàcil. Deu anys al davant de l’ENS de l’Associacionisme Cultural Català del que fou el president fundador l’any 2005 és potser l’indicador més visible.

Dels seus deu anys de gestió davant de l’Ens no m’estendré, només cal que aneu a aquest enllaç i ho trobareu. La seva gran aportació, al meu entendre, va més enllà dels èxits aconseguits per l’ENS o com a president de la Federació dels Cors d’en Clavé per a mi tan sols són la part visible d’allò que no es veu i que dóna una força imparable a la seva obra. L’Antoni Carné i Parramon representa la modernització en la visió, missió i gestió de les entitats de Cultura Popular i Tradicional. Tant era així que albirava la fundació d’un Institut de la Cultura Popular i Tradicional on el sector s’autogestionés lluny de les possibles frivolitats polítiques que poden donar-se quan només es treballa a quatre anys vista.

Però per damunt de tot, i això ho vull destacar, l’Antoni Carné era un home de valors, probablement el seu pas pels Cors d’en Clavé, primer com a cantaire i després com a president de la federació li havien conferit aquesta caracteristica . Per a ell, no tot s’hi valia, i la fi no justificava els mitjans. Tenia una visió clara de les coses, com s’havien de fer i encertava. Les seves preocupacions eren els reptes més complexos a què ens enfrontem des de la societat catalana i com els havíem d’afrontar des de l’associacionisme, ja que ell i molts també ho pensem, és des de les entitats on sorgeixen les respostes. No era estrany, doncs, que en el seu pensament i en el seu discurs la integració de col·lectius desfavorits, siguin quins siguin, la llengua, la construcció d’un nou estat just, etc. hi fossin sempre presents. I sempre com deia ell mateix “si no ho fem des dels valors, no cal ni començar”

Amb ell vaig compartir moltes taules, algunes de treball, com consells, comissions, etc i també taules de bon menjar i millor xerrar. Si primer les nostres converses es reduïen als debats sobre associacionisme, cultura, i projectes on confluíem etc, amb el temps van anar obrint-se a altres horitzons, política, societat, i també ens vàrem endinsar en el terreny personal de tots dos. L’Antoni era bon parlador però sobretot bon escoltador.

Antoni et trobaré a faltar.