Amor a la nostra cançó popular. Fragments de memòries

De la missió número dos, feta per Joan Tomàs i Joan Llongueres i Badia, el 1922.
Llongueres, a l’original de la memòria, va escriure:
“En un Setmanari de Santa Coloma publicàrem un breu article parlant de l’Obra del Cançoner
Popular de Catalunya i ens acudí la idea de donar una conferència sobre la Cançó Popular en la
sala del Centre Autonomista. No en férem gaire propaganda i la sala s’omplí de gom a gom.
Després de parlar, generalitzant, de la cançó popular nostrada, de la seva bellesa, de la seva
significació, de la seva importància per a refer i consolidar el veritable i ancestral sentir de la terra, el mestre Tomàs i jo, acompanyant-nos al piano, cantàrem les més boniques de les cançons que acabàvem de recollir a Santa Coloma, fent-hi lleugers comentaris i citant els noms dels cantaires de qui les havíem apreses, la major part d’ells ben coneguts de tothom.
No es pot pas donar una idea de la impressió general que els causà aquesta audició de cançons.
La major part ploraven. Aquelles cançons, tornades a nova vida, eren com un retorn a l’ànima viva de cadascú. Tothom semblava retrobar-se a si mateix. No es cansaven mai d’escoltar-les i la sessió s’allargà fins ben entrada la nit enmig d’una fonda emoció i d’un delirant entusiasme.”

De la missió número seixanta-u, feta amb Joan Llongueres i Galí, el 1935.
Joan Tomàs, a la memòria va escriure:

“El missioner, anant darrera les cançons, en passa de totes; però tot ho dóna per ben passat, ja
que l’únic mòbil que el guia és l’amor a la nostra cançó popular.
Queden poques persones velles amb prou memòria per recordar íntegrament la tonada o el text.
Això em mou a proposar respectuosament, a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya la
publicació més o menys immediata de petits volums de cançons a l’abast de totes les butxaques,
perquè la cançó tornés al poble. Així els mestres de les escoles o els sacerdots podrien servir-se
d’aquests volumets per ensenyar les cançons als infants. Podríem constituir com una mena de
cançoners comarcals. Perquè és una necessitat sentida i viscuda. Molts capellans i moltes
persones ens ho han indicat durant les nostres correries.”