Ara ja em puc morir
Avui em fixo i centro la meva COLUMNA amb una frase: ara sí que ja em puc morir. És aquesta una frase que hem sentit diverses vegades i en molt diferents contextos i que personalment penso que es diu massa alegrement. Fins i tot diria que l’he sentida pronunciar amb una certa dosi d’entusiasme, àdhuc de vehemència, davant una eufòria continguda que de sobte s’allibera, d’un fet sorpressiu, inesperat o, simplement, d’un moment d’alegria davant una fita aconseguida o un somni fet realitat.
En qualsevol cas, jo no hi estic d’acord, què voleu que us digui. Potser sí que unes grans conviccions religioses et poden dur a un estat de resignació o de confort espiritual que davant un fet molt remarcable i agradable puguin fer-te considerar que ja has arribat al final del camí, que res del que puguis veure des d’aquell moment et podrà compensar les enrabiades dels fills, l’esforç d’arribar a final de mes per poder pagar la hipoteca o el fet d’haver-te de llevar un dilluns més a les 7 del matí per anar a treballar.
Però malgrat tot jo no ho entenc. Crec que no em sabria situar en aquest punt. Jo no estic preparat per morir-me, que caram! És més: dubto que ho estigui mai. Després d’una cosa en pot venir una altra, i una altra… I quan s’acabi, doncs ja s’acabarà! No cal donar idees…
I això que la frase l’he sentida dir a persones il·lustres que admiro solemnement: com ara al mestre Joaquim M. Puyal que ho va dir veient l’estadi Santiago Bernabeu dempeus aplaudint Ronaldinho,
I us preguntareu de què em ve parlar d’aquesta frase avui. Doncs bé, és que en els darrers dies, i a partir de la presentació del meu primer llibre “La sardana a Barcelona” l’he sentida a dir també a gent que estimo i que en teoria m’estimen, o així m’ho pensava: “Ara ja has escrit un llibre, ja tens fills, per tant, si has plantat un arbre ja et pots morir…”. Collons! Quina dèria! I amb un somriure a la boca que ho deien!
Vull acabar amb una cita de Sor Lucía Caram, aquesta dominica contemplativa (que de contemplativa no en té res), d’origen argentí que viu a Manresa i que vam poder conèixer millor unes setmanes enrere gràcies el programa “El convidat”, de l’Albert Om. Sor Lucía afirma que “tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre és fàcil. El que és difícil és criar un fill, regar l’arbre i que algú llegeixi el llibre”. I quanta raó té. Ja ho veieu: no tingueu pressa. Necessito més temps.
