Aucells de fang

“Aucells de fang” és el títol d’un llibre escrit per Santiago Rusiñol publicat el 1905. Com diu el mateix autor els “aucells de fang són pera mi’ls equivocats, els que tenen ales sense plomes, els que sentint delit d’anar enlaire, tenen un pes que els en priva: el fang de què són fets, aquell fang amb què Déu va pastar l’home”.

D’aquesta manera entrem en el secret de l’Etnològic d’avui: fent referència a allò que vull comentar-vos, els autèntics aucells de fang. La pregunta és… Què té a veure Rusiñol amb objectes del museu quan anomena uns ocells que són de fang?

Rusiñol, fent un símil, ens vol parlar d’aquelles persones que volen fer quelcom a la vida i no assoleixen mai els objectius degut a les seves pròpies mancances. Ens diu que són de fang com un llast a les seves aspiracions. D’altra banda… sí que hi ha ocells de fang al museu! N’hi ha uns quants, vet aquí! I no són altra cosa que figuretes de pessebre que representen aus diverses, algunes un xic irreals, de galls, oques, galls d’indi, gallines…

Els artesans pessebristes d’aquest tipus d’aviram n’havien fet i venut a la Fira de Santa Llúcia amb tota seguretat, des de molt antic. En molts casos, aquests “aucells” eren pintats de forma molt poc clàssica ja que podien tenir les plomes del cos de color força cridaner, i amb punts d’altres colors que feien molt de contrast. Punts blancs amb el fons de color negre, o blancs i vermells sobre fons lila, negre sobre vermell o amb ratlles negres i blanques com una zebra… Eren de les figuretes de pessebre més econòmiques. D’aquest fet se’n té constància degut a què Apel·les Mestres, artista polifacètic dedicat al dibuix, la poesia, autor de teatre, la música, la il·lustració gràfica, la traducció, col·leccionista i amant de la jardineria entre moltes més altres aficions, segons comenta a la seva tesi la doctora Meritxell Cano investigadora de la vida i obra d’Apel·les Mestres, la primera col·lecció que el nen Apel·les va formar a consciència va ser la dels galls del pessebre. Meritxell Cano diu sobre Mestres que «La influencia del pessebre familiar sobre l’Apel·les Mestres nen va ser el detonant perquè s’iniciés en el món del col·leccionisme tot comprant les úniques figures que es podia permetre econòmicament:  Transcriu un comentari d’Apel·les Mestres mateix tot dient… “Per les fires – i em refereixo principalment a les de Nadal – a casa em donaven un quarto (de plata), quan les coses anaven molt bé, dos, i em deien: “Arribat a la fira i comprat alguna cosa” I amb aquell quarto em comprava un gallet, o un conillet, o un bé que podia prendre’s per una mongeta amb cames. Era lo més baratet, i, per lo tant, tot lo que per un quarto podia adquirir-se».

Apel·les Mestres mor amb 81 anys el 19 de juliol de 1936 i va deixar un important llegat a l’Ajuntament de Barcelona.

D’aquest llegat, una bona part queda dipositada i custodiada a l’actual Museu Etnològic i de Cultures del Món. I és aquí on ens trobem amb les figures de pessebre – l’aviram de que parlem -. Algunes de les figures tenen un aire diríem mironià per les formes i la utilització dels colors a l’hora de pintar els animalons. Qui sap si hi havia influències entre els artesans pessebristes que feien l’aviram i Miró en aquell moment…

També Joan Amades al seu llibre ‘EL PESSEBRE’ fa esment dels galls adquirits per Apel·les Mestres tot dient « L’aviram forma el conjunt més important i més variat de la fauna pessebrista i és  comú que sigui molt profusa en el pessebre. La tipologia de l’aviram, especialment el gall, s’ha canviat molt a través del temps, tant de forma com d’aspecte. Apel·les Mestres cap any no deixava d’anar a la fira de Santa Llúcia i cada any es firava comprant un gall. Amb la persistència del costum a través dels anys que va reunir una nombrosa variada i interessant col·lecció de galls de moltes formes i maneres. Els galls generalment solen ésser de perfil, segons forma corrent en la fauna pessebrista, molt rectes i tibats i amb una cresta i unes barballeres molt grosses, intensament pintades de vermell. Els galls i l’altra aviram també tenen les potes de filferro; però, com que amb dues potes no se sostindrien, les tenen clavades damunt d’un panet de fang que els fa de peu o de sòcol. La utilització de claus o de filferro per a potes no és exclusiva de casa nostra. També la coneixem a la Provença i segurament que també deu existir en altres pobles.»

A més, afegeix que “Els pessebròlegs no han descendit a l’estudi de les figures humils perquè han estat més aviat artistes i només han valorat els documents d’art major o superior. Els folkloristes que han tractat del pessebre ens l’han descrit molt superficialment i no han arribat als petits detalls. Se solen utilitzar plomes naturals per a fer la cua de galls, la qual, lògicament, resulta molt desproporcionada tant per la seva naturalesa, puix que el fang i la ploma es compaginen malament, com per la mida, car la cua resulta sempre tan grossa o més que tota la resta de la figura.”

Però… si Apel·les Mestres mor el 19 de juliol de 1936 i la primera edició del llibre ‘El Pessebre’ de Joan Amades és de 1935, com és que en l’edició ja consten els galls de pessebre d’Apel·les Mestres, fins i tot dibuixats? Apel·les Mestres ja havia decidit fer el llegat a l’Ajuntament de Barcelona? Es coneixien ambdós personatges, despertant l’interès d’Amades? A hores d’ara ho desconec…

Per un moment torno al llibre “Aucells de fang” de Santiago Rusiñol. Si us pregunteu perquè m’ha servit d’excusa en aquest secret la resposta és senzilla: A la coberta del llibre hi ha un dibuix d’un dels ocells de fang que conformen la col·lecció conservada al Museu Etnològic del llegat d’Apel·les Mestres i no podia deixar d’explicar-vos-ho però en realitat només eren una de tantes figures del pessebre que poc a poc han anat desapareixent perquè els artesans han deixat de fer-les… I per finalitzar, un fragment dels ‘Aucells de fang’ de Santiago Rusiñol:

“L’esperit prou se’ls enlaira cap amunt, però la càrrega de la matèria me’ls té encastats a la terra; volarien, però s’han de portar a ells mateixos; anirien a llunyàries infinites, però estan plantats al terròs, i quan l’alè els puja als núvols, el fang de les cames els pesa”.