Bandera vella, honra de capità

Bandera vella, honra de capità

Parlàvem de la justificació que feien les persones menudes de la seva talla reduïda amb la dita Al pot petit hi ha la bona confitura i ara ens trobem una altra dita, de les persones velles, per justificar la bonesa de l’edat, més enllà de parlar de l’experiència acumulada.

Diu Josep Anton Trepat a Refranys de vora mar (1995, Ed. Norai): «La bandera que s’hissava en un veler el primer dia que aquest sortia, llest per navegar, de la drassana, i formava part de la nau fins el darrer dia. Conservar-la, després de tràngols i batalles, era motiu d’orgull pel capità i la tripulació, i de lluïment merescut davant d’altres naus».

Aquesta dita ens remet al col·leccionisme, a l’arqueologia, al folklore i als costums. Dóna sentit a una societat que honora les coses de sempre i en fa bandera.

Bandera vella, honra de capità.