Bibliografia innecessària
Quan un articulista escriu alguna cosa en calent, hauria de deixar-ho reposar i rellegir-ho uns dies més tard per poder reconsiderar el contingut abans de publicar-ho. Aquest és un consell patern que sempre he recordat i que intento posar en pràctica.
I no m’és difícil. Les crítiques, les cròniques i els comentaris dels fets de cultura popular que m’ocupen i em preocupen no m’exigeixen una urgència de publicació i així, prenent-m’ho amb calma, el tant per cent de bestieses i tonteries dels meus escrits no crec que sigui massa elevat. Una altra cosa seria que forçosament hagués de publicar cada dia una article, com fan alguns professionals. Que difícil seria. Quantes estupideses s’acaben escrivint a les editorials i a les columnes d’opinió.
Una altra cosa és un llibre. Publicar un llibre és quelcom que demana un altre plantejament. I més quan aquest ha d’esdevenir un document de consulta i quan saps que allò que publicaràs no ho ha fet mai ningú i que per força esdevindrà un referent en el seu gènere. Una novel·la no és el mateix. Si no la fas bé o bona, doncs no la vendràs i allà tu i l’editorial que se la juga amb tu. Però un llibre amb esperit documental… Ep! Aquí cal una gran dosi de rigor i de seriositat.
La bibliografia sardanista és, malauradament escassa. I en aquest sentit, la Col·lecció MOS, endegada pel Grup d’Informadors Sardanistes i la Revista SOM és una idea excel·lent per tal de crear un fons bibliogràfic i documental necessari.
Gràcies a aquesta iniciativa disposem d’obres excel·lents, biografies d’autors, reculls de fons documentals, i fins i tot, anecdotaris curiosos. Potser en conjunt un crític la consideraria una Col·lecció sense una línia editorial sòlida, però, malgrat els alts i baixos (més alts que baixos fins al moment), interessant i, sobretot, majoritàriament necessària.
I és en aquest sentit, que vull fer referència al llibre COMUNICADORS I ORGANITZADORS, de Robert Roqué, publicat recentment per la Col·lecció MOS. Un llibre que, al meu entendre, no està a l’alçada de la resta de publicacions de la col·lecció. Sense dubtar ni un sol moment de la bona voluntat i el treball que l’amic Roqué porta fent en pro de la sardana des de fa molts i molts anys, creiem que caldria anar en compte amb la publicació de llibres com aquest, que per vocació, com dèiem abans, són documentals, però que acaben essent una successió, en plan “corta i pega”, de comentaris personals, molts d’ells redactats pels propis interessats i simplement recopilats. Així, el llibre comença amb els breus apunts biogràfics, concisos i molt correctes, de tres prohoms de la comunicació sardanista, però més endavant podem trobar una extensa i detallada biografia (amb autobombo inclòs) d’un peculiar personatge que col·labora amb la mateixa revista SOM o un convencional “curriculum vitae” d’un jove periodista emprenedor. Irregular. Desigual. On és la coherència narrativa?
I per no parlar de la selecció. Perquè hi són els que hi són i no hi són els que no hi són? Nosaltres, per exemple, el FES TA FESTA i el que signa aquesta columna, només fa 25 anys que em dedico a la comunicació en el camp sardanista. Hem preguntat i hem rebut disculpes sinceres. Però el fet és que al llibre del MOS no hi som.
I direu: escriu tot això perquè està emprenyat per no sortir-hi. Doncs potser sí. Però els que em coneixen saben que no és aquest el meu estil. El fet és que aquest article ja té una setmana i encara no sé per on reconsiderar-lo.
