Cadenats de l’amor
Tot passejant pel Parc de la Ciutadella de Barcelona, just al pont que travessa un dels braços del llac, no passa desapercebuda la quantitat de cadenats tancats a la barana de la passera. Al Port Olímpic passa una cosa semblant. I de fet, si viatgem per diferents ciutats del món veurem que aquest fenomen es repeteix en els principals ponts de les ciutats, potser el més espectacular és el Pont de les Arts de París.
Si ens apropem veurem que alguns són totalment anònims, d’altres porten inscrita amb retolador una data, i d’altres porten els noms d’una parella o les seves inicials, alguns fins i tot ho porten gravat. És evident que estem davant d’un nou ritual d’amor, de festeig i d’aparellament. No en va aquests cadenats són coneguts arreu del món com els cadenats de l’amor.
El ritual és molt semblant arreu i cada parella se’l fa a la seva mida. Primer de tot cal disposar d’un cadenat, actualment ja n’hi ha de comercialitzats per aquests usos en forma de cor, colors pastels, amb espais per a les inscripcions etc. La parella enamorada tanca el cadenat a l’estructura arquitectònica escollida i finalment, com a senyal d’amor etern, es llencen les claus: s’ha segellat el pacte amorós.
La pràctica d’aquest nou ritual, aparegut la primera dècada dels 2000, ha estat massiu. Tant és així que les autoritats municipals dels diferents ajuntaments han de prendre mesures per evitar que el pes dels cadenats que es van acumulant afecti la seguretat de les estructures dels ponts, tot i que no només són aquestes estructures les afectades, ja que d’altres espais públics també són escollits per a aquesta pràctica com reixes, portes metàl·liques etc.
La majoria d’articles situen l’origen d’aquest nou ritual en la novel·la Tinc Ganes de Tu de Federico Moccia del 2006 i que l’any següent va ser adaptada al cinema. Els protagonistes de la novel·la segellaven el seu amor tancant un cadenat en un dels fanals Pont Milvio sobre el riu Tíber a Roma. A partir d’aquí, amb coneixement del seu origen -o no-, milions de parelles de tot el món han cercat el seu pont, porta, reixa o fanal on tancar el cadenat i llençar les claus.
Si bé la novel·la de Moccia va popularitzar i estendre aquest costum, té un referent anterior en un conte serbi de la Primera guerra mundial. La narració explica una història de desamor d’una parella, entre una mestra i un oficial serbi, que per qüestions de la guerra va anar a Corfú on va enamorar-se d’una dona grega. La mestra va acabant morint del disgust.
L’acció del conte passa al poble Vrnjačka Banja. Les noies del poble coneixedores d’aquesta història van començar a practicar el ritual dels cadenats al pont de Most Ljubavi que vol dir exactament “pont de l’amor”, lloc on la mestra i el militar tenien costum de trobar-se.
Per acabar, em ve al cap parafrasejar i manipular una de afirmacions dels monòlegs més coneguts de Joan Capri: L’amor se’n va, però el cadenat es queda.
