Cadira de barber

Un clàssic del tipus d’objectes que hi ha en un museu d’etnologia són els oficis. Els oficis anomenats tradicionals. Se’n fa recerca per saber-ne l’evolució, la implantació en la societat, les eines, els gremis, els patrons i les festes patronals, la descripció de les tasques, el resultat de la seva feina… Doncs bé, avui faré honor a aquest supòsit i parlaré d’oficis. D’un dels oficis més antics del món i de tota la història que fins ara coneixem. I és un ofici relacionat amb els senyors… Ai..! no se m’espanti, eh?

Sí, sí, avui va de senyors. Com a mínim aquesta és la percepció que jo en tinc del secret de l’Etnològic d’avui. És que… no recordo haver vist mai una dona asseguda en una cadira de les de barber per arreglar-se els cabells, perquè parlaré d’això: d’una cadira de barber que hi ha al museu… No sé pas què podíeu pensar-vos… Però això em dona peu a parlar de l’ofici que és certament un dels oficis més antics.

Sabem que amb el nom de Meryma’at es coneix al primer barber documentat de la història, a l’Antic Egipte, del qual es va trobar una estatueta de 46 cm d’alçada a una tomba de finals de la dinastia 18 o 19 (entre 1.332 i 1279 anys abans de Crist). La seva tasca era la d’afaitar als sacerdots del deu Amon cada 3 dies, encarregant-se també de tallar el borrissol corporal de la resta del cos. Els egipcis pensaven que això contribuïa a la puresa de les seves funcions sacerdotals. A la Grècia antiga, els barbers també van tenir una tasca important. Al món hel·lènic era corrent portar els cabells curts i la barba afaitada, una moda que havien importat d’Egipte.

Sembla que, el primer barber de cabells que va establir-se a Roma el segle III abans de Crist fou un tal Publi Licini Menas, d’origen grec. A la Roma antiga, els barbers també anomenats tonsors o esquiladors van començar per exercir la professió a l’aire lliure, tot i que amb el temps aquest costum fou propi només dels esquiladors de la gent més pobra i els esclaus. Les botigues dels barbers s’assenyalaven amb navalles, que no eren com les d’ara, i eren llocs de reunió social. És documentat per exemple, que Escipió l’Africà, general i polític romà, s’afaitava cada dia.

La feina dels barbers de l’edat mitjana a més de tallar els cabells, era fer petites operacions de cirurgia menor, com ara les sagnies practicades amb sangoneres vives, les extraccions dentals, rebentar furóncols, embenar úlceres… Tant era així que als Països Catalans i a la península Ibèrica en general els barbers i els cirurgians professionals pertanyien a la mateixa confraria, la qual tenia dos patrons: sant Cosme i sant Damià. A Barcelona està documentada la seva confraria des del 1408. Els seus establiments continuaven sent un punt de trobada entre la classe mitjana que podia permetre’s l’afaitat. És en aquest moment que comença a configurar-se la imatge que identifica als barbers i que encara ho és en l’actualitat: un cilindre amb franges de color blanc, vermell i blau. Com que utilitzaven benes blanques per controlar i aturar les petites hemorràgies i sagnies, un cop netes les deixaven assecar al sol, enrotllades en uns cilindres blancs que amb el temps quedaven de color vermellós. Pel que fa al color blau, hi ha discrepàncies. Una teoria atribueix el blau a un homenatge a la bandera per part dels francesos o també a la bandera americana, les quals comparteixen colors. Una altra interpretació atribueix el color vermell a la sang arterial, el blau a la sang de les venes i el blanc a les benes blanques que utilitzaven.

Pel que fa als seients per a la gent que anava a cal barber, que és el que avui ens ocupa, al principi no eren més que simples cadires, bancs o butaques per poder dur a terme la seva tasca. No és fins a mitjan segle XIX que comencen a patentar-se diferents tipus de cadires. L’any 1878 l’empresa Archer Company de Saint Louis (Missouri) als Estats Units d’Amèrica del Nord patenta la primera cadira reclinable amb recolzapeus. I el 1906 Ernest Koken, un alemany emigrat als EEUU, va inventar la cadira hidràulica. Tan important va ser la seva invenció amb la qual tan sols calia utilitzar una palanca, que el seu sistema segueix utilitzant-se en l’actualitat.

I la nostra cadira de barber, és a dir la cadira que, si aneu al museu podreu veure exhibida, forma part de les col·leccions del museu des de l’any 1993 d’una d’aquelles maneres que m’agraden: Com a resultat de la remodelació del Castell de Montjuïc es van buidar i netejar tots els espais on hi havia tota mena de coses per a llençar. I en una de les estances hi havia la cadira de barber. Aleshores, algú va tenir la bona pensada que no es podia perdre i va fer la gestió per donar-la al museu. Com que era un element inexistent en les col·leccions, no va haver-hi cap problema per acceptar la donació.

I, com passa sovint, no en sabem res de la “vida” viscuda per la cadira o de les converses de les que n’era testimoni, més enllà de les dades genèriques com a artefacte. I justament això és força important per donar-ho a conèixer. Personalment, crec que aquesta és una de les tasques principals a fer per a la gent vinculada als museus, no només els d’etnologia. Perquè és el que singularitza i valora qualsevol objecte des de la mirada etnogràfica o artística sigui quin sigui l’objecte. Seria clau saber des de quan aquella cadira era al castell i saber qui eren els barbers, quins van ser els “clients”, quines històries hi ha al voltant de la barberia del Castell… segur que moltes com a qualsevol altra barberia… i no les sabrem! Posats a especular, donat que ja feia uns quants anys de la seva invenció, per què no és possible que s’hi asseguessin l’any 1896 qualsevol dels 400 empresonats al procés de Montjuïc després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous de Barcelona contra la processó del Corpus?

Al Castell de Montjuïc també hi van empresonar els detinguts arran de la Setmana Tràgica a Barcelona, i el 13 d’octubre de 1909 hi fou afusellat el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia – considerat el fundador de l’Escola Moderna -, a qui es feu injustament culpable dels fets ocorreguts. El 1919 albergà més de 3.000 obrers empresonats a causa del conflicte de La Canadenca. El 1936 es va omplir de víctimes de la repressió revolucionària i – un cop acabada la Guerra Civil espanyola – de víctimes dels franquistes, entre els quals el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys que hi fou empresonat, jutjat en un judici sumaríssim i afusellat el 15 d’octubre de 1940. Qualsevol d’ells podrien haver passat per la barberia… per què no?

Només imaginar la possible vinculació de la cadira de barber amb qualsevol dels implicats en aquests fets, a mi, em posa la pell de gallina. Just el que en un museu com l’Etnològic es pretén: emocionar els qui el visiten donant a conèixer si és possible, la vida íntima de cadascun dels objectes exhibits. I això val per a qualsevol objecte. Estic segur que m’entendreu els qui guardeu a casa alguna cosa que era de l’àvia, de l’avi, del pare, de la mare, de l’oncle o la tieta… i no sabeu ben bé perquè, però voleu guardar-ho… Doncs això, també val per a la cadira de barber.