Cançons de sorteig i eliminació
Les festes de Nadal passades en família donen per molt. Els mes grans desgranen els records de tota una vida explicant els costums dels nadals pretèrits, algunes d’aquestes persones son autèntics pous de ciencia etnogràfica d’un passat no gaire llunyà que malauradament hem oblidat a velocitat d’ ADSL. Mentre els mes petits lluny de les converses dels grans juguen, salten , canten… I ells tot cantant i jugant i jo entre neules i torrons, enguany vaig fer l’observació entre els mes menuts de la colla de quines cançons d’eliminació utilitzaven per organitzar els seus improvitzats jocs , equips etc.
L’experiència va ser gratificant, clar que jo en aquest cas em meravello amb facilitat, ja que quan jo era un nen en els patis de les escoles no passavem del “pito pito colorito” o “Gorgorito” segons la versió o la del “Don Melitón tenia tres gatos”, que em sembla recordar que aquesta era la de les nenes.
Cal dir que em vaig sorprendre de la bona salut que gaudien les cançons tradicionals entre la canalla de la família, aquelles cançons que jo no vaig aprendre per el fet de ser catalanes i anar a les escoles “nacionales” de l’època i d’això no fa pas gaire, només tinc quaranta anys, però així anaven les coses, cal prendre nota. Per sort les coses canvien i tornant al tema que ens ocupa cal subratllar que ells, els nens i les nenes, son d’escoles diferents, i de poblacions i comarques diferents. De tot el repertori cal destacar dos temes.
El primer de la llista amb diferencia és la cançó de la Plata d’enciam que si fa no fa diu així:
Una plata d’enciam
ben amanida, ben amanida,
una plata d’enciam
ben amanida amb oli i sal.
Sucarem un tros de pa
per qui toqui, per qui toqui,
sucarem un tros de pa
per qui toqui amagar.
Cal dir que això d’amagar pot comportar conflictes ja que és on entra allò de les variants territorials. Per tant hi ha qui diu amagar, d’altres sucar, d’altres pararà etc.
En segona posició trobem la cançó del cigronet, i diu així:
Un Cigró petit
s’ha amagat a sota el llit
de color de xocolata
un, dos, tres, quatre.
Darrera d’aquestes lletres i cantarelles innocents amb que la mainada deixa a l’atzar la decisió inapel·lable de qui para o de qui inicia el joc s’amaguen formes arcaiques del dret i de la justicia populars. Joan Amades a Folklore de Catalunya en el volum dedicat al Cançoner reflexiona sobre aquest aspecte i ens explica:
“Les cançons d’aquesta mena recorden antics procediments de caràcter jurídic i velles formes electives. Constitueixen interessants documents etnogràfics i figuren en la majoria de pobles. Avui només se’n serveix la mainada , però ahir fou un dels sistemes electius i determinatius i probablement el mes usat puix que s’en troben mes vestigis que de cap altre“.
