Cant del batre – Pep Gimeno “Botifarra”

Una part dels Països Catalans té fama d’anar pel broc gros a l’hora de fer cançons, acudits i històries. A les alçades de la secció de Cançons picants es pot dir que “uns tenen la fama i d’altres carden la llana”. Tanmateix cal anar a veure què canten els del sud del Països Catalans, sí, a les terres del País Valencià.

Tenim una persona, un valencià de soca-rel, una persona que estima la terra, que fa una colla d’anys que ha anat fent recerca i col·lecció de les cançons que li cantaven “els majors” de la seva terra. D’aquesta feina de formigueta n’han anat sortint una colla de discos i una pila immensa de recitals i concerts. En Pep Gimeno “el Botifarra”, amb una veu potent, que sorgeix de la terra que canta ens transporta a l’univers més genuí dels pobles i comarques d’aquest sud.

La cançó d’avui és una cançó de batre, una cançó de treball, avui ja impossible, perquè no es llaura amb els bous i no s’està de sol a sol a la terra. Quan el llaurador feia la feina feixuga d’ajupir-se perquè la terra li donés fruit, van sorgir les cançons que servien per fer passadora la jornada. I el llaurador, convertit en cantador no s’estava de res. S’havia de desfogar. Els temes poden ser els de sempre, però cantats sense delicadeses. Per això hem introduït una d’aquestes cançons a les “Cançons picants”. Cada estrofa sembla anar per lliure, qui sap si no són les esfilagarses de cançons més llargues. Potser no ho sabrem mai.

Una xica m’ho ha dit,
que li pose la mà al ventre,
al punt de la mitjanit,
quan estiga de bon temple.

La xica que no s’ho torca,
i ella corre un gran perill,
i és que se li faça crosta
i se li tape el clevill.

L’assot i la ferradura,
la ferradura i l’assot
fan la palla més menuda
i porten el rossí al trot.

Jo no cant per la veu
ni tampoc per la seguida,
cante per un amic meu
que per mi donaria la vida.

Disc “Te’n cantaré més de mil”, Pep Botifarra. 2009