Cant improvisat als Països Catalans: gèneres
Potser fer cant improvisat és un gènere en sí mateix, però ara us explicarem les diferents melodies o tonades que es troben als Països Catalans i algunes de les funcions que han tingut i tenen en els inicis del segle XXI.
Si anem a Mallorca trobarem les gloses i els combats de glosadors. És potser un dels llocs on la continuïtat s’ha vist menys estroncada en aquest fer. La glosa mallorquina és cantada, sense instruments, tan sols la veu. Cada estrofa sol contenir una mitjana de sis versos, però pot ser més llarga. Els versos són de set síl·labes i les rimes han de ser consonants i alternades, o sigui, no hi ha rodolins. La glosa és un joc per a qui canta i per a qui escolta. És un plaer compartit a partir de la paraula cantada i pensada per al moment. Podríem parlar encara de les cançons de simbomba i de Sant Antoni.
A Menorca, s’acostuma a fer un tipus de cant improvisat acompanyat amb un sonador de guitarra. Acostumen a dialogar dos glosadors. Cada glosa conté sis versos o mots ( o algun més). La rima és alternada. A Menorca, glosadors experimentats han mantingut viva la glosa.
A les Pitiüses també s’ha desenvolupat la poesia oral improvisada amb uns patrons complexos i amb una execució pròpia, que és el cant redoblat i algun altre model prou interessant.
Al País Valencià, es ben viu el cant d’estil. Les albaes són un dels models, on un cantador escolta els versos que li diu el versaor i els canta després d’una introducció de la dolçaina i el tabal. Homes i dones executen aquests cants, a l’aire lliure. Són estrofes de quatre versos i el cantador llueix la seva virtuositat a partir del “cant pla”, la tonada bàsica. Altres modalitats del cant d’estil, ja amb altres grups musicals acompanyants també improvisen les lletres.
A les terres de l’Ebre i al Montsià, la jota (en diverses modalitats, segons els cantadors) és la forma habitual de fer el cant improvisat. Són estrofes de sis versos o “paraules”. L’acompanyament musical pot ser-hi, i generalment serà la rondalla amb corda i vent. Els cantadors acostumen a ser professionals de cantar jotes.
A Catalunya, s’han utilitzat molt les corrandes per improvisar. Tenim les corrandes de Beget, les de Folgueroles o del “Carolino”. També hi ha corrandes al Rosselló. A Lleida, els gitanos han utilitzat una de les tonades que s’ha fet més popular: els garrotins. Actualment també s’improvisa amb la tonada de nyacres de l’Empordà, amb la tonada de “La perdiueta”, una cançó recollida al Pirineu. I podríem afegir-ne un bon reguitzell: les patacades, les “Cobles d’en Peirot”, la “Filomena”… i de fet qualsevol patró on càpiga el vers de set síl·labes. Les cançons de pandero també serien cant improvisat. Tenim unes mostres ben interessants amb les majorales, ben estudiades a Ulldecona i altres punts. L’acompanyament és amb un pandero quadrat.
Bé, en successives edicions encara aprofundiré més algun dels casos que s’han presentat.
