Cara A i cara B
Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Per molt que no ens plagui, sempre trobarem mostres inequívoques que les coses van canviant. (Ja, ja sí… algunes. Altres, no hi ha manera que belluguin, ni per equivocació) Bé, de vegades, costen Déu i ajuda, però, en el fons, tot, absolutament tot, acaba canviant. Clar, que… llavors, tampoc és una garantia assegurada que sigui per a millora, eh?
De fet, tot això que comento, ho xerro, perquè, l’altre dia, fent d’avi per casa, anava a ficar música de “fondo”. (Sí, a la sala d’estar, hi tenim un tocadiscos i, au!) Tan senzill com: “enxufar-lo”, “encendre lo botó” de l’amplificador, aixecar la tapa, agafar un disc de l’armari, treure’l de la funda, ficar-lo pla subjectat pel forat a la “barilla”, passar la “gamuza”, agafar amb suavitat lo braç de l’aparell, esperar que vagi rodant lo plat, apropar l’agulla al vinil, ficar volum i… apa, que soni!
I és que tots aquests preparatius tècnics que esmento, resulta que, ara, en efectuar-los amb la presència dels néts, els va semblar arqueologia pura! Renoi… quins ulls que posaven! Oh, es veu que no havien vist mai cosa semblant i la gràcia enorme que els va fer practicar el ritual. Ben mirat, tant els feia que l’Emili Vendrell entonés “l’Emigrant” perquè, en el que insistiren, de bona gana, fou en el fet del practicar continu del cerimonial de la música, una i altra vegada: Que si ara fiquem un “LP” (long play); ara un “EP” (extended play), ara un “Single” – Què passa? (els vaig haver de dir) Potser us pensàveu que els de la meva quinta no tenim nocions de l’anglès? Clar que, llavors, se’m va girar feina per explicar també què dimonis eren això de los “Quintos”, lo “Servicio militar”… en fi, un no parar de comentaris de pàgines viscudes.
Res, que servidor semblava talment un “disco” rallat i, precisament, en pensar això, lo tenor Emili Vendrell, (de “fondo”) s’encallà en el: “Pàtria del meu cor, cor, cor, cor, cor, cor…” i la parentela descobrí d’on diantre venia precisament aquesta dita. Vaige, que se’ls va fer l’hora de marxar cap a casa dels seus pares tot pactant que, en la propera ocasió, repetirien lo ritual i posaríem de la cara B, “El per tu ploro”.
Una entonada ben forta… i, fins a la propera!
