Carpetes de cartipàs

En el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans trobem la següent definició de la paraula “cartipàs”. Quadern de paper retallat o pautat usat pels infants per a aprendre a traçar les lletres. Doncs, al respecte, en les calaixeres del Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya hi ha una col·lecció integrada per 21 quaderns de cartipàs que el folklorista va tenir presents per descriure en el llibre, Apunts d’Imatgeria Popular (1938) en el capítol Cobertes i papers de guardes, explica que: “…Hi ha una col·lecció bastant nombrosa de cobertes de cartipàs estampades al bac, figurant escenes variades, amb dibuixos molt toscs i rudimentaris, però no desposseïts d’una certa gràcia i encís. Entre molts altres temes, hi ha els quatre evangelistes, alguns animals i personatges reials. Porten al peu, alguns, una llegenda molt curta, feta amb lletres d’estil romà per tal de fer-la llegible a la mainada que devia servir-se de tals cartipassos. És de remarcar que les cobertes de cartipassos van de dues en dues, una per cada cara del quadern, i que les dues són iguals.”

Pel que fa a les dimensions dels cartipassos que cita l’autor, la majoria, 15 exemplars, giren entorn els 31 x 22 cm i, la resta de peces, o bé mesuren la meitat o gairebé el doble però, com a característica, no estan acolorides. Ara bé, en relació a les utilitats dels cartipassos, Amades també en parla en diferents indrets de l’obra del Costumari Català, com per exemple, en la pàgina 494 del Volum V on exposa que: “Segons veu de la tradició, els vells estudis feien la classe en roda, o sia que el mestre, com autoritat, seia en cadira o càtedra (d’on el qualificatiu de catedràtic, que significa el qui seu en cadira) i al seu entorn s’agrupaven els deixebles asseguts a terra. Ja ensenyaven així Sòcrates i Plató. El terme classe deriva d’un mot grec equivalent a la idea de ronda o rodona, és a dir, de rondalla que encara recorda el terme que nosaltres apliquem a les contarelles, pres de la forma tradicional d’explicar-les com una lliçó pairal donada a la vora del foc. Abans es passaven pocs llibres; cada estudiant duia el seu cartipàs, on escrivia la paraula del mestre. Una condició de bon estudiant era saber entendre bé i escriure ràpid i en termes clars allò que el mestre explicava, i qui més cartipassos omplia més bon estudiant resultava.”

Així i tot, Amades en el Volum III del Costumari descriu altres usos dels quaderns, com ara en la pàg. 135, i els relaciona amb el divendres de la vuitada de Corpus on apunta que: “… Des de molt temps abans tota la mainada del carrer guardava els cartipassos per emprar el paper per a fer cadena. La quitxalla s’afanyava, aquells dies, tant com podia, per tal d’omplir força cartipassos i d’aplegar com més paper millor. Els tallaven a tires, i en feien anelles o lleves, enganxant-les amb pastetes, que hom anava a cercar a cal sabater. Hom feia tires llarguíssimes de cadena, amb la qual es feien cabdells molt grossos, amb molt de compte perquè la cadena no s’estripés. Dies abans de la festa, la mainada estava molt enfeinada i invertia a fer cadena el temps de lleure o lleure que tenia. Hom també emprava paper de diari.”

Deixant a banda les reciclades utilitats dels quaderns, a les calaixeres del Centre de Documentació hi trobarem els quatre evangelistes que Amades esmenta, amb l’afegitó que, gràcies a una inscripció cal·ligràfica podem datar any i propietari: Villamaior, 1829.