Casa mia, per pobra que sia

El meu avi sempre em deia que els diners són cars. Evidentment es referia a quan els has de demanar, perquè te’ls prestin. No surt car, no. Surt caríssim.

Per això aquesta dita pren relleu i actualitat, encara que la forma lingüística ens remeti a temps ben pretèrits: que tinguem casa nostra, que la tinguem pagada i que no ens puguin fer fora d’ella. Encara que sigui humil i sense ostentacions.

Encara que, com veurem en dites subsegüents, no només són importants les quatre parets, sinó el lloc on es troba i les persones que ens envolten. Però no avancem esdeveniments.

Casa mia, per pobra que sia