Castells llegendaris de la Catalunya Nova
Castells llegendaris de la Catalunya Nova forma part de la sèrie de llibres de la Biblioteca de Tradicions Populars de Joan Amades i que va editar l’any 1934 com a volum número XX. El recull és una continuació del treball anterior de la col·lecció dedicat també a llegendes de castells però, en aquella ocasió, localitzades en la Catalunya Vella.
Reeditat el 2008 com a facsímil per l’Associació Cultural Joan Amades conjuntament amb edicions El Mèdol, el treball compta amb una introducció signada per Ezequiel Gort i Salvador Palomar on manifesten que: “…Els castells són edificis singulars que, moltes vegades, constitueixen un component destacat del paisatge, són testimonis de la vida en altre temps, un passat conegut des de la història o percebut des de la llegenda. Els castells són indrets propicis per a aquesta recreació del passat que constitueix la llegenda i per a la ubicació de les narracions mítiques que formen part indestriable de tota cultura popular.”
Un dels exemples que hi ha en el recull és el que dedica Amades al Castell de Tous i del qual explica que: “Encara existeix, al poble de Sant Martí de Tous. Els senyors de Tous no tenien descendència i per aquest motiu es sentien molt disgustats. Un dia, anant de cacera per una vall propera al castell coneguda per la Fou, van veure una cérvola blanca, la qual els féu molta il·lusió caçar. Però, malgrat haver-la acorralada, els va fugir sense saber com; en canvi, van trobar al seu lloc una criatureta de naixença: era una nena. Els senyors se’n van donar per molt sortosos i decidiren adoptar-la per filla.
La nena va créixer i resultà ésser una de les donzelles més precioses de tota la rodalia. Aquesta circumstància, unida al gran patrimoni de Tous, que havia d’heretar, feia que fossin a dotzenes els cavallers que la galantejaven. La cérvola blanca, que abans no se l’havia vista per aquells verals, des del dia que fou trobada la nina que no se’n movia; tota la gent de la rodalia l’havien vista nombroses vegades i era l’enveja de tots els caçadors, que, per més que feien per poder-la atrapar, mai no ho aconseguien, fins al punt que ho consideraren impossible.
Un dels joves cavallers que rodaven la donzella es decidí a demanar-li la mà; però ella digué que sols podria ésser el seu marit qui fos capaç de caçar la cérvola blanca, condició que venia a ésser una negativa, car es considerava com una empresa impossible. Passat algun temps, al castell es féu una gran festa, a la qual assistiren molts cavallers, atrets per la bellesa de la dama. Després de l’àpat i a l’hora dels trinquis, era costum que cada cavaller fes promesa de fer una important proesa durant l’any que entrava. Tots prometeren coses de les més atrevides i valentes rivalitzant en braó i ardidesa. El cavaller que havia demanat la mà de la donzella prometé caçar la cérvola blanca per poder així obtenir els seus propòsits. Tothom restà meravellat de la promesa.
No cal dir com va esforçar-se el cavaller per poder complir la seva paraula; però cada dia se li feia més difícil poder-la complir. Veia molt sovint la cérvola blanca, però sense saber com, i com si estigués posseïda d’un do encantat, se li feia fonedissa. Mig desconfiava d’assolir el seu propòsit, quan un dia se li presentà un vell pastor i li digué que podia donar-li el que cercava. El cavaller va animar-se i feren tractes. El pastor li prometé que podia ferir la cérvola donant-li l’ànima en pagament, car el tal pastor era el diable. El jove caçador acceptà el tracte i el diable li digué que l’endemà, al punt de caure la primera batallada de les dotze de la nit del rellotge del castell, passaria per allí mateix la presa tan esperada i somniada.
Així va succeir: el cavaller, que, amatent, esperava el pas de la presa, li engegà una sageta, i la va ferir; però la bèstia va desaparèixer. El cavaller, desesperat, veient que tampoc no aconseguia el seu propòsit, va seguir el rastre de la sang. Buscant per entre el boscatge, es trobà sota una balma, on amb la major sorpresa, veié la donzella per ell estimada asseguda a terra i tenint ajaguda damunt de la falda la cérvola blanca, a la qual curava la nafra que ell li acabava de fer. El cavaller reclamà a la donzella el compliment de la seva paraula i aquesta no es negà a satisfer-lo. I, abraçant-se, es van tirar dintre les aigües d’un blau estanyol que hi havia a la balma, on es van quedar encantats per a no sortir-ne mai més. La cérvola blanca, que era la mare de la preciosa nina, mai més no es va veure per aquells indrets…”
