Catalan puppetry
La producció editorial de Joan Amades, bàsicament, fou editada en llengua catalana i de forma puntual, sobretot pel que fa als articles, en llengua castellana. Ara bé, també en va publicar algunes altres en esperanto, francès, alemany, portuguès i anglès com és el cas del fulletó Catalan Puppetry, un exemplar del qual es conserva en el fons del folklorista que hi ha a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Pel que fa en concret a la traducció de Catalan Puppetry, cal explicar que aquesta fou possible gràcies a Harry Vernon Tozer, titellaire nascut al Paraguai, fill de pares anglesos i que s’establí a Barcelona l’any 1925 ja que treballava a la companyia hidroelèctrica La Canadenca. Fascinat pel món de les titelles, fundà en paral·lel el grup Marionetes de Barcelona i, en la vellesa, fins i tot va arribar a ser professor titellaire a l’Institut del Teatre on es conserva el seu fons artístic integrat per marionetes, castellets, decorats i altres pertinences.
Respecte al fulletó de 20 pàgines cal comentar, com a curiositat, que fou editat l’any 1944 per la marionetista Marjorie Batchelder en l’americana universitat de Columbus a Ohio tot utilitzant, com a recurs tècnic d’impressió, el ciclostil que, en el seu moment, resultava ser una màquina de fer còpies de paper escrit on les il·lustracions que complementaven textos, com també és aquest el cas, eren dibuixades a través d’un punxó.
En relació als continguts del llibre cal recalcar que la traducció reprodueix fragments de dues obres però, redactades per dos autors diferents. A part de l’Amades, de qui divulga passatges del llibre Titelles i ombres xineses (1933), Harry Vernon Tozer tradueix de l’escriptor i historiador barceloní Artur Masriera un capítol del llibre Los Buenos barceloneses (1924) dedicat a El senyor Nevas, sombrista que, a mitjans del segle XIX, era un artista d’ombres (amb més popularitat que no pas art) com així es desprèn de la crònica i del qual també es conserva a la biblioteca del folklorista un exemplar original del llibre.
Esmentat això i referent a la part corresponent de l’Amades, aquesta inclou les pàgines 12 a la 41 on hi ha traduïts els apartats: L’espectacle, les representacions, el mot titella, tradició i l’espectacle vuitcentista. A tall de mostra de tot plegat, apropar el següent paràgraf on parla també dels artistes titellaires del segle XIX fent saber que: “La lloga d’un titellaire amb tots els seus artefactes i ninots per a donar una sessió en una festa de barri, etcètera costava, a darreries del segle passat, la quantitat de vint-i-cinc pessetes; això si el titellaire no havia d’anar a una població on no visqués. Si s’havia de traslladar de població, li havien d’ésser pagades, a més, les despeses del viatge i l’estada. Els qui ajudaven a moure els titelles, quan sortia molta gent en escena, cobraven dues pessetes per una sessió i el berenar si l’espectacle es donava de tarda. Aquests només bellugaven els titelles, sense haver de parlar per res, puix que el diàleg era sostingut sempre pel titellaire, que actuava com a director d’escena i que era responsable de l’espectacle. Els ajudants (puix que així eren anomenats) havien de tenir, però, molta cura a fer acordar els moviments del ninot amb les paraules del mestre, la qual cosa requeria molta atenció”.
I, ben rumiat, un cop rellegit el text del folklorista, qui sap si el mestre a qui es refereix Joan Amades no és altre que el mateix Sr. Nevas. Potser?
