Caterina Albert i Paradís
Caterina Albert i Paradís (Víctor Català)
L’Escala, 1869 – 1966
- El gat miola, el poll piula i el parent que em deu diners, quan els hi demano, xiula.
- Aquell que tot el tresca, a cap de mes pot fer gresca.
- La vaca o l’ovella muny, qui té la mamella al puny.
- Goigs fan els ous en cistella, però més a la paella.
- Cap pelat, de polls es lliura.
- Al qui va descalç, les sabates no li fan mal.
- Una cosa és l’all, l’altra cosa és l’oli i l’altra cosa l’allioli.
- Qui sempre té un pa al rebost, de fam no mor.
- No sempre el qui més se t’arrima és sempre el qui més t’estima.
- Metge a casa i aigua al vi, ni per a vós ni per a mi.
- El qui treballa per a ell, omple la bossa i el cistell.
- Quan hi ha tronada, no estenguis la bugada.
- Roba neta i pa del dia i altra mercè no voldria.
Quincalla, mil adagis per aprendre vocabulari (2005) és un recull pòstum de dites i refranys de Caterina Albert i Paradís, coneguda en el món literari amb el pseudònim de Víctor Català que va viure i redactar poemes, contes, teatre i obra narrativa al municipi natal de l’Escala a la comarca de l’Alt Empordà.
Autora de la novel·la Solitud (1905) va participar en diverses convocatòries dels Jocs Florals on li foren premiats l’any 1809 a Olot el poema Lo llibre nou i el monòleg teatral La infanticida, aquest darrer va ser considerat pels sectors conservadors impropi d’una noia. A causa d’aquest fet l’escriptora en la resta de produccions utilitzà un pseudònim artístic.
Col·laborà en publicacions com l’Esquella de la Torratxa, l’Avenç, la Ilustració Catalana o Juventut. Mantingué correspondència epistolar amb un nombre destacat de personalitats: Joan Maragall, Narcís Oller, Francesc Matheu, Joaquim Ruyra, Joaquim Folch i Torres, Regina Opisso i, entre d’altres, Joan Amades.
Vinculada a l’Acadèmia de la Llengua Catalana i l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la creadora dels contes negres Drames Rurals (1902) o, també, per exemple, de l’aplec de narracions Caires vius (1907) utilitzà sempre en els llibres un estil lèxic que bevia de fonts de la tradició popular.
