Clauer màgic

Clauer màgic

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Llegeixo a la premsa de paper (compto que ja sóc dels darrers que ho fan) que, per entrar a les cases, no necessitarem les claus que portem a les butxaques. El primer que m’ha vingut a la memòria en fullejar la notícia ha estat la meva padrina Ramona. Ai, si pobra dona aixequés lo cap! Encara la recordo els diumenges tornant de missa traient del “bolso” una clau de ferro de dos pams que introduïa al pany i, en girar pel forat, feia: – Crack, crack, crack…

Clar que tampoc no em ve de nou l’escrit perquè, de fet, per obrir la porta del cotxe o la del garatge, fa temps que fem servir com alternativa a la clau el comandament a distància; així com en el hotels, una targeta magnètica de plàstic que a la vegada, després, guardada a lloc, facilita que tinguem llum a l’habitació. Ui, com canvien les coses!

Endarrere queden les mítiques seqüències de pel·lícules sobre carcellers (ben mirat però, endarrere… no queden tant) que, per obrir i tancar les cel·les, havien de remenar un manyoc de claus que duien en un clauer més gran que una arracada amb un lloro pendulant. I, precisament, en pensar-hi… No “lloro”, ploro, sí, ploro pels presos polítics que estan tancats injustament per un estat, el qual fa aigües per totes bandes: Monarquia, política, justícia, banca… I, tant de bo, avui, pogués reviure una vivència de quan  vaig ser petit i el meu pare es guanyava la vida fent de fuster.

Un dia de vacances que voltava pel taller, un client va apropar-se a la fusteria capficat perquè no podia entrar a casa, s’havia deixat les claus a l’interior. Lo pare, tranquil, va agafar diverses eines: un martell, un tornavís, unes estenalles… i vàrem dirigir-nos (ep, el mocós d’un servidor també) cap a la residència de l’afectat. Arribats a destí, atentament, es va mirar el pany i, abans de fer res, de la butxaca en sortí un grapat de claus de mides dispars que duia en un clauer. Les observà, remenà i, quan en va trobar una que li feia el pes, l’encarà al pany i… (davant l’atònita mirada dels presents) sentírem: – Crack, crack, crack… La porta es va obrir!

El primer comentari que va dirigir al client fou: – Ep, si us entren… jo no seré, eh? Canviaren el pany. A l’acte! Ara, com desitjaria que aquell màgic clauer tragués de la presó els polítics.

Una abraçada ben forta… i, llibertat dones i homes presos i exiliats!