Companyia Elèctrica Dharma – “La presó del rei de França”

Càpsula número 77

 

Els profetes del moviment beatnick, de la generació beat, els senyors Kerouak i Ginsberg, tenen molt a veure amb els nostres personatges, més nostrats, dels quals recuperarem avui la cançó que torna al Fes ta festa. La història de la Dharma és una de les més embolicades de la música moderna catalana. Una història que dona per a un llibre monogràfic i que comença a finals dels anys 60 amb les primeres incursions dels germans Fortuny en els terrenys del folk, el jazz, el blues, el rock, la música laietana, la cobla, la psicodèlia i les flors. De tot plegat beuran aquells músics joves, que en principi decideixen viure en comuna, amb recerques, assajos i canvis continuats d’estil, de formes i de noms, fins aconseguir el so particular d’aquest grup que forma part de la banda sonora del país, sobretot des que Joan Fortuny decideix centrar-se en el seu ja inseparable saxo soprano. La primera formació de la Companyia Elèctrica Dharma la completen Esteve Fortuny a la guitarra, Lluís Fortuny simultaniejant la trompeta amb teclats i altres instruments, Jordi Soley als teclats, Carles Vidal al baix i Pep Fortuny a la bateria, que així recordava aquells inicis i l’origen del nom del grup.

 

 

“La nostra música sempre ha anat lligada a la nostra vida. Són uns canvis molt vivencials que van d’acord amb les teves inquietuds, i del Grup de Folk inevitablement, els corrents, les tendències dels anys 60 canviaven molt i va haver aquesta explosió del hippisme, i els beatniks no eren res més que els precursors dels hippies. Estem parlant del Jack Kerouac, de l’Allen Ginsberg i de tota aquella gent dels anys 50 que es dedicaven a recórrer EEUU en pla vagabund, i agafaven els trens sense pagar i es feien Amèrica de punta a punta, i els llibre Els Pirats del Dharma explica una mica aquesta vida bohèmia que feien, no tan bohèmia de ciutat sinó de nòmada, i llavors, la lectura d’aquest llibre, juntament amb tota la filosofia que comportava, com la crisi dels valors dels 60, era una joventut que buscava alternatives al catolicisme, a la família i a tot. Les comunes eren una alternativa a la família i el budisme era una alternativa al catolicisme”

Aquesta veu de Pep Fortuny que acabem d’escoltar, s’apaga l’any 2013. L’havia precedit, molt abans, l’Esteve Fortuny, mort l’any 1986. En ambdós casos la Dharma es reestructura i continua amb el seu so inconfusible. Si ens cenyim estrictament a la definició del concepte “cançó” que és la combinació de música amb lletra per ser cantada, avui no tindríem gaire de què parlar. Caracteritzats per centrar-se en la música instrumental, amb una base de jazz-rock i amb moltes arrels de país, la Dharma només, de tant en tant, ha posat veu al seu repertori. En una síntesi com la nostra, farem tornar el seu tema més emblemàtic. Després del Titu-Tiru-Ritu amb que es presentaven al principi, aquest és el que ha obert, any rere any, cada concert: La Presó del Rei de França. Enlloc de cançó, hem de dir que és la música que torna avui al Fes ta festa.