Corn de boc
Per tal que un museu funcioni correctament, han de poder-se realizar amb continuitat algunes feines bàsiques: Adquirir objectes, obres d’art, documents, espècimens… dependrà de quina sigui la temàtica del museu. També documentar és molt necessari per poder eixamplar els coneixements que es tenen del que hi ha als museus, tan important com conservar i restaurar-los quan calgui, exhibir-los i difondre’ls. Si un museu no té o no adquireix patrimoni, hi haurà poc que mostrar. Si té fons però no té informació sobre aquest fons, no pot explicar massa coses. Si té el fons i la informació però l’obra o l’objecte està en males condicions, no el deu exhibir perquè la seva mala conservació perjudicarà els altres objectes i consequentment, será complicat fer-ne difusió. Vet aquí que, la definició de museu segons el Consell Internacional de Museus, organisme que depèn de UNESCO diu que “Un museu és una institució permanent, sense ànim de lucre, al servei de la societat i oberta al públic, que adquireix, conserva, estudia, exposa i difon el patrimoni material i immaterial de la humanitat amb fins d’estudi, educació i esbarjo. ” Vet aquí la feina que es fa als museus.
I com us podeu imaginar, en un museu com l’Etnològic que des de la seva creació als anys 40 del passat segle XX procura adquirir objectes de la vida quotidiana, podeu trobar-vos gairebé de tot. Així doncs, cercant instruments o objectes sonors, m’he trobat amb el que avui us comento. Un corn de boc, fet a partir d’una banya de boc o mascle de la cabra. Potser tenim més presents les banyes de bou, de vaca o de toro que tallant convenientment la punta, al bufar emeten un so força potent. Però les banyes de boc, d’entrada menys espectaculars, potser més petites, no li van al darrera quant a sonoritat, això sí, força més aguda.
La banya del boc o del moltó de la qual se n’elaborava el corn, lluny de ser un objecte poc valorat, ja a l’edat mitjana pagava impostos, en el que s’anomenava la lleuda que no era altra cosa que un impost que gravava l’entrada de mercaderies en una ciutat o en un territori. La primera lleuda coneguda de la ciutat de Barcelona és redactada cap a l’any 1170. Ja veieu que això dels impostos no és un tema de fa quatre dies i que impostos hereus de la lleuda encara es pagaven a casa nostra als anys 60 del passat segle XX… Recordeu els burots, els “fielatos” en deien, on els funcionaris de torn feien pagar la taxa corresponent?
Doncs bé, ja tenim el corn de boc a les mans i, per la procedència d’un d’ells – fet a Taüll, a l’Alta Ribagorça -, podem deduir fàcilment que era un estri de comunicació entre pastors o per cridar els ramats. Més encara si ens adonem que el corn té una marca feta a ganivet que probablement correspon a una de les cases ramaderes del poble, Taüll. Li va costar a Ramón Violant conservador del museu dues pessetes de l’any 1940!
Al museu, a més d’aquest, n’hi ha un altre un xic més gros però se’n desconeix, de moment, la procedència.
De la banya del boc, però, se’n poden dir encara força coses. Per exemple, que de la banya es fa un instrument anomenat shofar que la religió judaica fa sonar en algunes de les seves cerimònies, ja que considera la cabra, el boc, un animal pur (kosher)…
Però també que, segons l’Antic Testament cristià, les famoses muralles de Jericó van caure degut al so ininterromput de trompetes de corn de boc durant set dies…
Que en la Guerra de Successió, el nostres Miquelets feien sonar corns per comunicar-se les ordres i de passada atemorir les tropes borbòniques…
O que el popular Corn de l’abundància, que ens ve de la mitologia grega i simbolitza la virilitat, la bonança i la fecunditat no era altra que una banya de la cabra anomenada Aix, que amb la seva llet alimentava Zeus, el déu suprem de l’Olimp…
Però… ja acabo perquè sinó podrieu arribar a pensar, com que tot s’enganxa, que estic com una cabra…