DansaXXI.cat
L’Esbart Dansaire de Rubí estrena nou espectacle. Una notícia important, molt important diria, que segurament (i no us podeu imaginar com m’agradaria equivocar-me), passarà per alt per molts mitjans de comunicació. I en canvi, els que vivim i coneixem el món de la dansa tradicional catalana i el món dels esbarts en general, sabem fefaentment que estem parlant d’una notícia important.
Important des de molts aspectes. En primer lloc, artísticament. Un muntatge de més d’una hora de durada, que neix de la mà de creadors joves, inquiets, preparats, atrevits, amb les idees molt clares (només cal veure i llegir el programa de mà, per cert, excel·lentment presentat). Un espectacle a priori vistós i atractiu, tant des d’un punt de vista estètic com per el gran nombre de col·laboradors que l’avalen. Només en l’aspecte musical, qualsevol espectacle en el que es reunissin noms com Nina, Joan Crosas, Lídia Pujol, Cris Juanico, Eduard Iniesta, Xavier Lozano, etc., creiem que hauria de merèixer l’atenció dels mitjans. Però, a més, qualsevol que hagi seguit la trajectòria dels de Rubí al llarg dels anys sabrà que les seves estrenes son treballs preparats a consciència, el·laborats quasi artesanalment, cuidant tots els detalls (escenografia, vestuari, llum, so…), amb un rigor documental elevadíssim i amb una exigència tècnica interpretativa molt alta. Són espectacles que creen tendència, i això, avui en dia, no és precisament fàcil.
I si parlem d’impacte social, m’agradaria saber quants espectacles en general o de dansa en particular poden assegurar, sense comptar amb una costosa campanya publicitària o periodística, que el dia de la seva estrena quedaran completament exhaurides les 1500 localitats disponibles. I no és només que juguen a casa. A quants artistes els agradaria passar els trànguls que passen els de Rubí per poder complaure la demanda d’entrades que els arriba d’arreu del país. El que fan els de Rubí interessa a molta gent, a molta més gent que la que alguns pensen.
Vull destacar també un altre aspecte. Estem parlant d’un treball realitzat en la seva gènesi per amateurs que estic segur que signaria qualsevol professional. Sense grans subvencions, sense grans patrocinadors, un espectacle costejat en gran part per les quotes i pel treball voluntariós dels socis d’una entitat cultural. Un fet que, malauradament tampoc és notícia al nostre país. Acostuma a passar massa sovint.
I malgrat tot això (i no us podeu imaginar com m’agradaria equivocar-me) molt em temo que el ressò mediàtic d’aquest esdeveniment no serà més gran que el d’un accident de trens al més recòndit estat de la Xina o el d’un atracament en una sucursal bancària de Torrelodones.
La columna d’avui, tot i que ho sembli, no pretenia ser un exercici pessimista de vidència periodística. La il·lusió de la feina dels de Rubí porta intrínsecament una gran dosi d’esperança respecte a que les coses puguin canviar. Una esperança que compartim.
I és per això que, per acabar, em veig en cor de felicitar a l’avançada al Jordi Rubio, a l’Arnau Vilà, al Xisco Calimari i a tots els responsables d’aquest nou espectacle DansaXXI.cat de l’Esbart Dansaire de Rubí, pel que serà, sense cap classe de dubte, un gran èxit. De fet, tenint en compte tot el dit abans, ja ho és ara un gran èxit, ja ho és des de molt abans d’estrenar-se. I amb aquesta afirmació estic segur que no m’equivoco gens.
