Dolors Monserdà i Vidal

Dolors Monserdà i Vidal
Barcelona, 1845 – 1919

Dintre ma caxa de nuvia,
de noguera y de vorí,
ab lo rusch y la filosa,
lo gipó y lo drap de brí,
barretina roja y musca
y gambeto del padrí,
molts anys fa que’n so tancada,
anyorant, trista de mi!
la flayre de ginesteres,
violes y romaní…

El poema La caputxa catalana fou presentat l’any 1877 als Jocs Florals de Barcelona per Dolors Monserdà i Vidal, la qual, normalment, signava els escrits com a Dolors Monserdà de Macià. Nascuda en una família de la burgesia barcelonina, es donà a conèixer com a articulista escrivint en llengua castellana per, a partir de l’any 1875, utilitzar el català com a llengua literària.

Assídua en la participació als Jocs Florals, que va arribar, fins i tot, a presidir en l’edició de l’any 1909, essent la primera dona a ostentar-ne el càrrec. Va escriure novel·les, com: La Montserrat (1893), La fàbrica (1904) o Maria Glòria (1917) on exposa els costums de la societat de l’època. També redactà llibres de temàtica feminista, com per exemple: Orientacions per a la dona catalana (1909) o Tasques socials (1916), i col·laborà en els periòdics: Diari Català; La Renaixença; La Veu de Catalunya així com en les revistes: La Gramalla; Or y Grana i, entre d’altres, Feminal.

Desenvolupà un paper destacat com a activista femenina compromesa amb drets laborals de les dones i, amb aquest objectiu, va promoure l’any 1910 el Patronat Obrer de l’agulla amb la voluntat de facilitar l’assistència a les cosidores de les fàbriques, les quals, socialment, estaven mancades de protecció mèdica gratuïta. A més, les assessorava en xerrades amb finalitats de moralitat humanitàries inspirades per la doctrina de l’església. D’aquí que, per tot plegat, no en va tenir prou amb poemes d’arrel popular ja que la seva producció és en definitiva una barreja de realisme i romanticisme que li serviren com a eines ideològiques per difondre entre dames un pensament més igualitari i modern.