Donar carabasses

Casar-se a pagès o a muntanya fa poc més de cent anys era un acte envoltat de tot un seguit de rituals que, amb els ulls d’ara, fins i tot ens poden semblar cruels i terribles, i de fet no n’hi ha per menys ja que les voluntats personals, sobretot la de la dona, comptaven ben poc.
Primer de tot cal centrar el fet de l’aparellament en una societat on el grau d’incomunicació era força elevat. Les relacions personals s’establien en nuclis molt reduïts i que normalment no sortien del cercle familiar. Les economies familiars eren bàsicament de subsistència i lligades a la terra i al bestiar. Les fires i les festes majors eren els grans moments de relació amb altres persones que no fossin del propi cercle.
Els casaments s’emparaulaven. Normalment els pares dels futurs nuvis pactaven aquesta unió. Els motius podien ser molt diversos, alguns relacionats amb el patrimoni, o amb les rendes, o amb les terres, etc. En aquest primer ritual els caps de casa donaven “la paraula”, és a dir, que es comprometien verbalment a tot un seguit de compromisos en el cas que aquesta unió matrimonial arribés a materialitzar-se.
Un cop s’havia emparaulat s’acordava l’avistament (albirament en català normatiu) , acció que era un altre dels rituals obligats, que com be diu la paraula es tractava de prendre’s vistes del futur marit o muller. Cal dir que aquí de fet, no ens anem a enganyar, avistar el que es diu avistar, avistava tothom: la noia, el noi, la mare de la noia, l’avia, i fins i tot el gat si calia. Normalment era el noi qui es desplaçava a la casa de la futura “casadora” però les fires o el mercat eren també un dels llocs idonis per fer aquest tipus de coneixences.
Però el moment decisori s’establia tot dinant. Si el noi havia caigut en gracia a la “casadora” i també a la família, detall que no hem d’oblidar, el menú era normal, i avall que fa baixada i a bodes em convides. Ara bé, si el xicot no havia superat l’avistament amb nota necessària se li servia un plat on un dels ingredients fos la carabassa. Aquesta era una de les maneres subtils d’indicar al pobre noi que no hi hauria casament, i no calia dir res. D’aquí l’expressió donar carabasses.
Actualment l’expressió donar carabasses o carabassa l’utilitzem encara per explicar que ens han rebutjat en les nostres intencions amoroses. Però també la fem extensiva a d’altres camps per exemple a l’estudi, portar carabasses a casa vol dir que hem suspès assignatures, fins i tot el famós concurs televisiu “Un, dos, tres”, la carabassa “Ruperta” era el que s’enduien els concursants quan de fet ho havien perdut tot.