El Ball de Serrallonga
El Ball de Serrallonga és el darrer estudi en què Joan Amades estava treballant la nit del 17 de gener de 1959 en el domicili familiar una estona abans de morir. En relació amb el fet, en una nota manuscrita de la cunyada del folklorista que es conserva en el Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Consol Mallofré, va redactar amb bolígraf: “Última quartilla escrita una hora abans de morir”.
Per altra banda, quaranta anys després, l’Associació Cultural Joan Amades va encarregar a Rosa Más i Joan Menchón que tinguessin cura de l’edició del treball El Ball de Serrallonga al Rosselló, el qual restava des de llavors inèdit i que fou imprès per edicions El Mèdol dins de la col·lecció Biblioteca Joan Amades, llegat Consol Mallofré.
Respecte el llibre, els autors, el dividiren en dues parts. En una primera, hi ha una presentació històrica d’en Serrallonga, el personatge, el ball, i de com l’Amades s’hi va atansar; i una segona en la qual es publiquen, amb una intervenció mínima, materials de la carpeta del folklorista on destaquen fotografies, partitures, dibuixos, fulls d’imatgeria popular o esborranys del ball al Rosselló, com per exemple, el següent fragment: “El Ball d’en Serrallonga és la representació de teatre de plaça més difosa a Catalunya i que fins i tot va arribar al Rosselló, d’on coneixem dues versions procedents del Palau del Vidre i d’Elna, el text de les quals devem a la gentilesa de Lluís Lacvivier, que ens en facilità una còpia l’any 1917, treta dels textos que figuraven en els arxius de la primera de les localitats esmentades.
El teatre de plaça, com la majoria dels documents de cultura tradicional una mica reculats, ofereix diverses facetes o aspectes a considerar que es presenten sovint boirosos i de mal destriar.
En termes generals, els balls de caràcter representatiu i les danses espectaculars de plaça en les quals els intèrprets dansen més aviat en un pla histrionesc que pel desig íntim de l’esplai de la dansa, solen ésser romanalles i deixalles de cerimònies sagrades i rituals de litúrgies molt arcaiques i ben allunyades de les concepcions actuals, cerimònies o pràctiques d’arrelament tan profund que ni s’han esborrat a través d’aneu a saber quantes dotzenes de segles de subsistència i de perdut el credo religiós que les informava. El canvi profund de costums desvirtuà la valor cerimonial de les pràctiques que, en substituir i oblidar ja llur origen, tornaren simples balls o descendiren a la categoria d’espectacles, i llurs intèrprets passaren del rang diví de sacerdots al de simples farsaires i comediants, moltes vegades sense ni adonar-se que fan comèdia.”
Joan Sala i Viladrau
era el nom que jo tenia;
per sobrenom, Serrallonga.
Casat era amb una pubilla,
casat era amb una pubilla.
