El bastó de tintillàina
Confesso que, per la meva condició de ciutadà “urbanitas” o sigui, habitant d’una ciutat, sense més qualificatius, hi ha paraules o expressions que d’entrada puc desconèixer o no comprendre per que formen part d’un entorn o d’unes tasques més lligades a la vida rural que a la urbana. A ciutat, és més important i necessari conèixer els codis de conducta pel que fa al trànsit de vehicles o persones, al transport públic, al coneixement de la senyalització urbana i els noms i situació dels carrers, que no pas reconèixer determinats arbres, el calendari de sembrar i recollir o el remei per a algunes malalties del bestiar.
Malgrat això, tinc la sospita que en els entorns rurals de casa nostra avui en dia en aquests aspectes, “no tot són flors i violes”. Els coneixements que antany transmetien els padrins a fills, nets i besnets en les llargues nits a la vora del foc o al voltant de l’olla, actualment estàn un xic o un molt aigualits. La modernització de feines i maquinàries agrícoles, també les noves formes de comunicació i el canvi d’hàbits que això ha suposat, probablement deixa molt poc marge als padrins i a les seves històries contades, als seus experts consells.
Així doncs, ens trobem amb casos com el de l’objecte d’avui que, per començar, a mí em semblaven una cosa diferent del que en realitat és. Tot i ser un objecte bastant comú i conegut, m’ha donat un xic de feina aclarir del tot el nom. Es tracta d’un bastó que Ramón Violant recull com a bastó de tintillàina.
Ahaaa…, la tintillàina! I què és el o la tintillàina? Quina dansa, quin afer, quina cosa, què es pot esperar de la tintillàina, què…? Confeso de nou la meva ignorància inicial pel que fa a assumptes relacionats amb la tintillàina ja que… l’altrament anomenat tortellatge és un arbust de la família de les anacardiàcies, de branques grisenques rectes i molt flexibles, fulles ovades i denticulades, flors blanques oloroses i en umbel·les espesses; es troben a les zones temperades del món.
Les branques d’aquest arbust són molt apreciades per a fer-ne bastons, vet aquí! La forma tintillàina o tintilaina en aranès, es refereix al ‘sumac’. Aquesta paraula té el seu origen en els textes de la medicina tradicional de l’edat mitjana, és una planta usada en tintoreria i un condiment molt apreciat al Magrib i a l’Orient pròxim. Ha estat emprat en medicina popular per aturar tota mena de fluxos, com diarrees o hemorràgies; en forma de gàrgares es considerava remei contra l’escorbut, però no és planta recomanable ja que pot produir intoxicacions de vegades greus, en ús intern.
Doncs ja ho heu sentit. M’havia fet il·lusions per explicar-vos jo que sé quina historia d’un bastó per fer, per celebrar, per anar a no sé a on, per dansar jo que sè quina dansa i, finalment, el bastó de tintillàina és… un bastó, només un bastó fet amb la tintillàina també dit quinquillàina o sumac, un arbust que té unes branques prou rectes i flexibles per ser treballades i doblegades sense massa problemes. Així ho recull el nostre etnòleg de referència Ramón Violant en els seus quaderns de camp: Bastó de tintillàina, recol·lectat a Sarroca de Bellera l’any 1941.I a més, li van regalar.
No sempre hi ha una història ben definida darrera dels objectes. No sempre és fàcil cercar i contrastar dades. Però és cert que sempre es pot esbrinar alguna cosa més de les que sabem, que ens durà a conèixer més dades sobre el que volem explicar, que ens conduirà a noves fonts d’informació, que ens aclarirà algún tema que encara no coneixem prou, que… I això podria ser inacabable.
Perquè l’objectiu final pel Museu Etnològic de Barcelona és mostrar l’objecte que calgui, com el bastó de tintillàina, amb la informació més complerta, clara i entenedora que haguem aconseguit cercar. I fugir del recurs fácil de posar un rètol al costat del bastó que digui: Bastó. Oi que no cal?