El boixet

Avui començo fort… pretenc enviar-vos, si voleu, és clar, a fer punyetes. És una expressió que a ningú agrada sentir, però força present entre nosaltres. I potser no tothom sap què son les punyetes ni per a què serveixen. I sobretot, probablement menys gent sap com es fan les punyetes de veritat. Perquè… gairebé tot té explicació en aquesta vida…I les punyetes, també. Fer una punyeta era una tasca que volia moltes hores de feina. En enviar-nos a fer-ne, figuradament ens feien fora per estona del lloc on érem. Hi ha una altra manera d’interpretar-ho, això de fer punyetes, però senyor Ventura no sé si estem en horari protegit, ja m’entén..!

Les punyetes, no són altra cosa que els brodats i puntes que duen a les seves togues, els fiscals i jutges. Com que vivim en un moment en què aquests personatges tenen o han tingut una certa rellevància, m’ha semblat adient de parlar-ne. Habitualment aquestes punyetes eren i són fetes amb els boixets de les puntes al coixí. I aquí ja apareixen els boixets…

Amb el permís de les associacions de puntaires em ficaré en un terreny que coneixen molt millor que jo, però com que he hagut de fer recerca des del material del museu, penso que me’n sortiré. La informació que hi ha és força important per tal que us pugui comentar l’objecte d’avui.

Per fer alguna punta al coixí, punyetes incloses, cal tot un seguit de material: El coixí, que sovint és personalitzat, un patró de cartolina, fil, agulles de cap, tisores i boixets… i ja és la segona vegada que els anomeno, els boixets…

Els investigadors situen l’origen d’aquesta artesania al nord d’Itàlia cap al segle XVI. Posteriorment s’estendria per tota Europa. A casa nostra els llocs de més renom on es feien i encara es fan són l’Arboç del Penedès, Arenys de Mar al Maresme i a Barcelona. A l’estat espanyol, Camariñas, a Galícia i Almagro, a Ciutat Reial, Castella La Manxa. I que ningú se m’enfadi si no he dit tots els llocs on avui se’n fan. Afortunadament aquesta labor artesanal ha tingut un ressorgiment molt important i actualment hi ha moltes associacions de puntarires que fan molt bona feina.

La col·lecció d’objectes relacionats amb aquest tema, que es conserven al Museu Etnològic, hi són gràcies a la relació d’Adelaida Ferré amb els conservadors del museu, en els seus inicis i a la donació, l’any 1951, d’un important volum de materials recollits per ella mateixa l’any 1917 en els seus viatges d’estudi per diversos llocs de Catalunya, especialment el Baix Llobregat i el Maresme.

Adelaida Ferré, cal dir-ho, és la gran investigadora i historiadora de la punta de coixí a casa nostra, puntaire ella mateixa i mestra d’escola que, juntament amb Francesca Bonnemaison, van crear l’Escola de Puntaires de Barcelona i va impulsar que es fessin classes de puntes a les escoles barcelonines.

Gràcies a la seva tasca d’investigació, al museu es conserven més d’un miler de patrons d’Arenys de Mar, Arenys de Munt, el Masnou, Malgrat de Mar, Alella, Pineda de Mar, Premià de Mar, Vilassar de Mar i Sant Boi de Llobregat. I, a tot això, encara no hem parlat dels boixets.

Si Adelaida Ferrer va recollir el material esmentat, tot ell de casa nostra, em sorprenia que hi hagués al museu uns boixets diguem-ne “diferents” dels habituals… D’os i de boix, un xic més gruixuts que la majoria i amb un treball decoratiu interessant, tallats a mà, amb navalla. I és que aquests boixets, no són de Catalunya sinó procedents d’Almagro, a Ciudad Real, un dels llocs de l’estat espanyol on es feien – i s’hi fan -, labors de puntes al coixí. I… com podia ser que uns boixets d’un lloc tan allunyat de Catalunya estiguessin al museu? Només per ser diferents i d’Almagro?

Cercant, cercant… vaig capbussar-me un xic en la història de les puntes d’aquesta ciutat. Les dones que n’elaboraven des del segle XVII, no en treien cap profit ni estaven organitzades per tal de treure’n cap benefici. Tal i com diu  un document de l’Arxiu Municipal d’Almagro, “los encajes y algunas blondas que aquí hacen las mujeres privadamente en sus casas, ni son sujetos a fábrica ni es clase en que puede fijarse sello alguno como Vuestra Señoria conocerá mejor”.

Cap al segle XVIII un matrimoni de Madrid, Rita Lambert i Manuel Fernandez, atrets per unes subvencions per a l’explotació de mines arriben a Almagro, coneixen els treballs de les puntes al coixí i plantegen una indústria de puntes i blondes, més com a companyia industrial-comercial que com a fàbrica, segurament per aconseguir subvencions. Però s’acaben i perden el seu interès per les puntes. Aleshores, el 1794 els catalans Fèlix i Joan Baptista Torres amb Salvador Riera de Mataró, creen una nova fàbrica de puntes i blonda, com l’anterior, una factoria comercialitzadora però que va rebre el rebuig fins i tot dels metges que deien que deixarien cegues les dones.

“Fue tal la resistencia de todas que, no obstante la miseria y desnudez en que se hallaban, por no tener otro medio de subsistencia que rebuscar en las recolecciones de granos y aceituna con la mezquina ganancia de 6 u 8 cuartos al día, no pudo el D. Félix convencerlas de las ventajas que les reportaría la nueva ocupación, ni hacerles dejar un trabajo tan ímprobo y destructor en cambio de otro más descansado y lucrativo”.

Tot i això, els boixets d’Almagro com les seves puntes, blondes, mantilles, punyetes, colls, mocadors, segueixen tenint reconeguda fama arreu. I ara, amb els boixets… a fer punyetes!